Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (IX)

Diumenge, 27 de juliol

Avui tocava visitar la ciutat de San Francisco, per això vam esmorzar un súper menú típic americà que semblava més un sopar que no un esmorzar amb la quantitat exagerada de menjar que et servien.

Degut a què dormíem a l'altra banda d'un dels ponts, era recomanable agafar el cotxe fins al centre i des d'allí recórrer la ciutat pels propis mitjans que ens proporcionava la ciutat.

En aquesta ciutat ja es nota que té un rime més accelerat que la resta de ciutats. Més turistes, molts cotxes i moltíssimes botigues... Però està clar que el tret que caracteritza el centre de la ciutat són els seus carrers costeruts amb els tranvies conduint gent d'una banda a l'altra.



Aquest dia el vam dedicar a visitar tot el centre, tenint en ment, que l'endemà ja havíem d'agafar el cotxe per iniciar el descens fins a Los Àngeles. Així doncs, vàrem intentar visitar tot el centre de la ciutat, el passeig marítim d'on es veu Alcatraz, els grans parcs que hi havia pel centre i ja cap al tard ens vam dirigir cap al famós pont, però no vam poder-lo creuar en bus perquè era massa tard i no volíem creuar-lo amb la boira i fred que feia...



Així doncs, ja ben fosc vam anar retirant cap a l'hotel gaudint de les meravelloses vistes de San Francisco de nit.

Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (VIII)

Dissabte, 26 de juliol

Visita al fabulós Yosemite National Park, tenint en ment una cosa: a la nit ja arribàvem a San Francisco!! Total recorregut: 438 milles.


View Larger Map

Després del dia anterior i sabent el que ens quedava de viatge per avui, només podíem fer una cosa: esmorzar intensament per agafar forces per tot el dia!!

Tothom comenta que la diversitat de Califòrnia és sorprenent, doncs es queden curts. Si ahir ens trobàvem en una de les zones més àrides del comtat, avui ens situàvem en un parc natural amb majúscules: Yosemite National Park. Podríem dir que seria el clàssic parc que ens vindria al cap, però no per això menys fantàstic...



Es respirava frescor, les muntanyes encara resguardaven la neu dels mesos més gèlids, el verd dels arbres era intens i contrastava amb l'aigua blava glaciar dels llacs... i tot això succeïa a més de 3.000 metres d'altura. Increïble.

Després de descansar a la vora del riu, envoltat de natura, parets quilòmetriques i alguna que altra cascada, vam empendre el camí de sortida per la banda oest del parc per a dirigir-nos cap a San Francisco.



Desconec la màgia que tenen els parcs d'Amèrica per anar-te sorprenent un cop i un altre... Ja conduint cap a la sortida, el sol es començà a tapar per núvols... fins aquí res de nou. Però, de sobte, alguna reacció química va succeir que transformà el cel i el tenyí tot de vermell... el sol volia ser vist a través dels núvols, però ells no el deixaven i la sang de la lluita es vessava per tot el cel, deleitant-nos d'un paisatge de pel.lícula... Mai havia vist res similar. I al sortir del parc, el sol tornava a brillar amb la seva naturalitat de les 5 de la tarda, com si res hagués passat, potser un somni? No, Yosemite National Park.



Hores i més hores de conducció. Posta de sol inclosa. Carreteres nacionals. Interestatals. Autopistes. De nou per carreteres nacionals. Passant pel mig dels pobles. El nostre GPS: Garmin. Dubtes entre "La vía más rápida" o "La distancia más corta". Encara no havíem descobert l'opció activada infiltrada: "Evitar peajes". Volta al voltant de San Francisco. Està bé per conèixer les carreteres però no ara. Massa hores al volant. La nit ens agafa a l'entrada de San Francisco. Lloc per dormir? Tranquils, Best Western mai falla. A San Francisco? I vosaltres què us penseu? Això és com Nova York. Aquí la gent reserva amb mesos d'antel.lació. Mesos d'antel.lació, què és això? jeje. Però volem un lloc per dormir i el volem ja!! Busquem i busquem. GPS ajuda'ns!! Surtim de SF. Creuem un pont, no EL PONT. Busquem un altre Best Western. No existeix. Jaja de nou!! Però tenim un INN al cantó. Què fem? Que què fem? Ens quedem aquí!! Quina donassa a la recepció!! Jaja!! Quin accent més curiós aquest de Boston! Jaja!! Si ho sabessis... jajaja!! Ja estem a San Francisco!

Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (VII)

Divendres, 25 de juliol

Ens acomiadem de Las Vegas per donar pas a la descoberta dels meravellosos parcs naturals. La nostra idea era visitar el Death Valley National Park i el Yosemite National Park en un mateix dia, però la immensitat del primer ens va abrumar i mig obligats per l'arribada de la nit, vam realitzar una parada a mig camí. Total recorregut: 302 milles.


View Larger Map

No sabíem què anàvem a veure. Cap a on ens dirigíem. Volíem visitar el parc nacional Yosemite, però pasàvem pel voltant del Death Valley NP... així que, per què no endinsar-s'hi també? Total, pel nom no suggeria gran cosa...



Estàvem ben equivocats. Jo crec que aquest parc reflecteix l'essència d'Amèrica, de les seves carreteres infinites, de la simplicitat transformada en bellesa...



El parc és gigantesc i durant gran part de les moltes hores que vam estar en ell, el termòmetre del nostre cotxe superava els 120 graus Farenheit (això és més de 50 graus Celsius)!! En aquest ambient tan salvatge és sorprenent que el paisatge et pugui impressionar... però així és. Pots trobar-te un conjunt de muntanyes formant plecs com si es deformessin per la calor de tants i tants dies seguits, o carreteretes enmig de les muntanyes rodejades de parets de muntanyes on la roca emeten colors diferents una de l'altra, talment com si varis pintors haguessin dedicat tota la seva vida d'artista en pintar totes i cada una de les roques al llarg de la carretera...



I mentres et vas deleitant de tots i tots els colors que caracteritzen a les roques, et topes en un petit poblet en el bell mig del parc, poses benzina (el dipòsit ja està a la meitat i l'has omplert el mateix dia!!), converses amb el dependent tan simpàtic que et trobes per allà, observes de prop un corb de veritat (qué grans que són!! Ara entenc moltes coses...) i llavors t'adones que ja són les 3 de la tarda, et trobes al mig del parc, encara no has dinat i caldrà modificar els plans de veure el Yosemite NP en el mateix dia... Qué guai!!

Ja sortint del parc, les sorpreses no s'acaben perquè per allà al mig, com qui no vol la cosa, pares el cotxe i caminant et trobes trepitjant sorra de les dunes que apareixen de sobte... Increïble!!



Més hores i hores de cotxe, sortim del parc i tornem a entrar a l'estat de Nevada (n'havíem sortit al matí just abans de trespassar l'entrada est del parc), més hores de cotxe amb posta de sol inclosa, com sempre fantàstica barrejant els colors del sol, amb el cel i a més aquí els colors de les roques... I conduim fins arribar a un poblet ja entrada la nit a mig camí entre els dos parcs... quin dia més sorprenent i increïble!!

Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (VI)

Dijous, 24 de juliol

El segon dia a Las Vegas començava de bon matí. A les 7 ja ens venien a recollir per començar un tour pel canyó del Colorado. I per poc ens adormim!! No havíem posat despertador!! Sort que la Mar estava pendent... perquè jo m'hagués despertat a les 12 del migdia...

El tour ens portava en avioneta, juntament amb 7 persones més, cap a un petit aeroport del canyó del Colorado. Un cop allà pujàvem a un petit helicòpter que volava entremig del canyó fins a la base. I des del peu del riu Colorado navegàvem uns minutets pel riu per descobrir les immensitats del canyó, del riu i de tot plegat. Fantàstic!!

La tornada va ser també a corre-cuita, ja que per poc no arribem a l'aeroport a temps. El bus que vam agafar ens va portar a fer un tour extra quan nosaltres volíem anar directament a l'aeroport!! Sort que els horaris dels vols no eren tant estrictes com ens van dir...

Ja de tornada a l'hotel dencansem per recuperar forces i dediquem la tarda a compartir la passió americana pels outlets. Un centre comercial a les afores de Las Vegas enoooorme. Roba de primera marca a preus escandalosos. Tampoc no surtim tant cargats com ens pensàvem inicialment. Els ànims de la part femenina del viatge li impedien despertar la passió de les compres.

I una conversa al sortir de l'outlet canviarà el rumb de les nostres vides. Posar o no murs. Trencar els murs. Murs defensius. O murs creats per a ésser trencats.

Ja a la nit, decidim recórrer els hotels-casinos que ens resten dins l'avinguda Strip. Anem des dels grecs i romans de Montecarlo, al luxe extrem del Bellagio, passant per una rèpublic a escala de París i sopem, com no, en un italià a la plaça de Sant Marco de Venècia a la vora dels canals amb aigua, gòndoles i llum natural (artificial) com si fos les 12 del migdia, encara que eren les 11 de la nit.

Un no sap si sorprendre's per tot el que la ciutat significa o odiar-la per saber el què representa ecològica i socialment. Ciutat que descol.loca. Reitero de pas obligatori però des de la distància...

Ens acomiadem l'última nit de Las Vegas sense boda però amb un parell de rons filosofant de la vida...

Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (V)

Dimecres, 23 de juliol

Avui era el gran dia que arribàvem a la ciutat del vici per excel.lència: Las Vegas. Total recorregut: 281 milles.


View Larger Map

El dia s'esperava dur per la quantitat d'hores al volant fins a arribar a la ciutat del pecat, canviant fins i tot d'estat, Nevada amb la seva única Las Vegas.

Les carreteres, com no, llargues, molt llargues, rectes, molt rectes... infinites. El cel, les muntanyes i la carretera es fusionava en l'horitzó. Un no sabia què era què. Encara que el plaer visual que representava tot això transformava el que semblaria una conducció monótona amb el pilot automàtic clavat a 60mph amb una sensació indescriptible de conducció. Això és conduir per Amèrica!!



Hores i més hores al volant. L'esgotament es fa notar. Els dies al volant comencen ja a sumar. És necessari fer el primer i que esdevindrà únic canvi de conductor en tot el viatge. Descans com a co-pilot. Relax. Somni... zzzz.... Desperto. 72 milles per Las Vegas. Què?? Només?? La ciutat està aquí!! I l'hotel un dels grans: Luxor. (però barat, eh? jeje). L'avinguda de l'hotel, la més famosa: Strip.



Luxe i més luxe. Casinos per tot arreu. Paranoia. Gent. Gent. Encara més gent. Estructures inimaginables. Una platja al peu d'un hotel. Una piràmide egípcia. Lluites de cavallers al castell de la vora. Passejos pel mig de Broadway. Un sopar de categoria en l'italià de Little Italy. Creuem el pont de Brooklyn i foto amb l'estàtua de la llibertat. Panells lluminosos per tot arreu. Ens trobem a Times Square? Anem a un dels grans: MGM. Luxe i més luxe. I més paranoia. Una selva allà el mig. Lleons ja dormits. Més casinos i més vici. Gent amunt i gent avall. Diners que es fonen al mateix ritme que es crema benzina i es malgasta electricitat. Tot és exageració. Tot es descontrol controlat per càmares, vigilants i policia. Descontrol sota control. Diversió per a rics i pobres. Diversió? No, no. Diners. Massa diners. Massa diners gastats. Massa diners malgastats.



Las Vegas. Ciutat única. D'exageracions. De parada obligatòria.

Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (IV)

Dimarts, 22 de juliol

Avui, ens adentràvem en el desert californià per a conèxier Palm Springs i visitar el primer parc nacional peculiar: Joshua Tree National Park. El recorregut total del dia: 388 milles.

Nota: El recorregut que es mostra en aquest google maps no és del tot exacte, cal que cliqueu a View Larger Map per a obtenir la ruta exacta)


View Larger Map

De bon matí ja ens llevàrem sabent que s'havien acabat les platgetes, la costa pacífica i la crema solar factor 45 (almenys per uns dies). Ara ens tocava endinsar-nos en la immensitat del desert californià fent parada i fonda en una ciutat força coneguda com Palm Springs.

La ciutat de Palm Springs està establida al bell mig d'un desert totalment àrid rodejat per muntanyes. Sembla totalment increïble com aquella quantitat de cases poden aparéixer així de forma sorprenent. No hi ha res durant milles i milles i de sobte, et topes amb la ciutat. Un cop més, Califòrnia et sorprèn.

Després de descansar a l'hotel, decidim dedicar tota la tarda a descobrir el primer parc natural, del qual tant m'han parlat els darrers dies, el Joshua Tree National Park. Aquest parc natural és peculiar degut al seu arbre-cactus famós que dóna lloc al nom del mateix parc: Joshua Tree.



Estàs conduint pel bell mig del parc, la qual cosa ja sorprèn perquè el parc es pot visitar pràcticament en la seva totalitat en el propi cotxe, i comencen a aparéixer una espècia d'arbres, mig arbre i mig cactus, que són molt i molt curiosos. A més a més també observem un tipus de roca molt similar a la de Montserrat.

Passem tota la tarda conduint pel meravellós parc amb el cotxe descapotat sentint la calor i el vent sobre les nostres espatlles i gaudint com mai del moment!!



Mentre tornem a l'hotel de Palm Springs ens deleitem amb una posta de sol magnífica... Anem a sopar en un dels pocs llocs que queda oberts a les 11 de la nit i toca anar a dormir aviat perquè l'endemà serà un dia molt dur...

Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (III)

Dilluns, 21 de juliol

Avui sí que ja tocava acomiadar-se de Los Angeles, ciutat que ja no tornaríem fins el darrer dia, per a iniciar el nostre compte particular de milles amb el cotxe. Com a primer dia de conducció per carretera serien unes 133 milles fins a San Diego:


View Larger Map

San Diego és la tercera ciutat més gran de Califòrnia. No li falta el seu downtown, les seves grans avingudes, les seves espectaculars platges... sembla un Los Angeles sense tantes autopistes (que la veritat s'agraeix moltíssim). I a unes poques milles de la frontera mexicana!! Vam estar temptats de quedar-nos a dormir en territori mexicà, però ja ens desviàvem massa de la nostra ruta inicial i no ens quedaria temps per a visitar tot el que volíem... Ens ho reservem per a una altra ocasió!



A falta d'anar a visitar Mèxic vam decidir anar a sopar en un mexicà on vam poder assaborir uns autèntics natxos amb guacamole i quesadillas com mai les havíem provat. Mmmmm.... ja em venen ganes de menjar-ne de nou només de pensar-hi...

Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (II)

Diumenge, 20 de juliol

El meu primer esmorzar a Califòrnia i ja vaig provar la meva primera muffin i a més de Blueberry!! Mmmmm...

Ben dolcets vam decidir conèixer en primera persona el tant conegut Passeig de la Fama o Passeig de les Estrelles o directament, Hall of Fame de Los Angeles juntament amb el Kodak Theater on es cel.lebra cada any la festa de lliurament dels premis cinematogràfics americans, els Òscars. Per ser sincer, cal dir que és força trist... m'imaginava quelcom molt més espectacular. Els americans són els reis de crear façanes impressionants però que en realitat són
de cartró-pedra... De totes formes, havíem de treure'ns les típiques fotos... Què guiris que som!!


I quina sorpresa ens enduem quan arribem al cotxe i ens trobem una multa d'aparcament en el nostre fabulós cotxe!! De fet, l'agent (dona) ens l'acabava de receptar i el meu accent latino no la va convéncer per a que ens la tregués... (hauré de perfeccionar-lo).

Pensant en que allò no ens espatllaria el dia, ens posem rumb a conduir amb el descapotable pels barris de la gent extremadament rica: Bel Air, Melrose Place, Beverly Hills... I fotografiem, com no podia ser d'altra manera, la muntanya amb les lletres tant famoses...

















Desconcerta està circulant per aquells carrers amb les enormes mansions d'aquella gent, quan uns metres més enllà et topes amb cases que en una forta ventada o petit terratrèmol se les emporta sense problemes...

Ja amb ganes de torrar-nos de nou al sol de Califòrnia, decidim conèixer les platges de Malibú. Així que ens situem en una de les moltíssimes platges que un pot trobar al llarg de la costa a prop de Los Angeles, gaudim de l'aigua, la sorra i els surfers durant unes horetes... Temps suficient com per algú provés d'obrir-nos el cotxe i robar-nos tot el que teníem a dins... Buff! Sort que o el cotxe era massa complicat per ésser obert o la persona que ho intentava no era el suficient hàbil. El tema fou que no van aconseguir obrir-nos el cotxe però teníem el pany del maleter trencat i després que obríssim nosaltres el maleter amb la clau, ja no vam poder tornar-lo a tancar... Quin desastre!! Així que vam haver de bescanviar el cotxe per un altre de les mateixes característiques... aquest cop, però de color blanc, molt millor, i esperant que ens portés més bona sort!!

Degut a la nostra tossuderia de que ningú no ens podia espatllar els magnífics dies per Califòrnia, i encara que ja s'estava ponent el sol, vam dirigir-nos a Venice Beach per gaudir de nou de les autèntiques platges d'allà i poder acabar el dia amb un bon sabor de boca...

Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (I)

Dissabte, 19 de juliol

Després d'un viatge relaxant de 6 horetes arribem a Los Angeles al matí amb ànsies de descobrir qualsevol ésser fora del normal, tal com comenten les guies que hem estat rellegint amb anterioritat sobre Califòrnia. La nostra intenció és passar dos dies visitant la ciutat, però tot i així, agafem ja un cotxe, que no deixarem fins al darrer dia, degut a què Los Angeles, com la majoria de ciutats típicament americanes, requereix d'un mitjà de transport privat per a ésser pròpiament visitades.



Pràcticament ens passem tot el dia d'autopista en autopista, fent un curs accelerat per a entendre el GPS Garmin, que havíem també llogat, per poder dirigir-nos a alguna de les platjes de pel.lícula que tenia Los Angeles. Transcorregudes unes llargues hores i havent inclús parat a un Pollo loco, conseguírem arribar a una de les somniades platjes, en aquest cas, es tractava de Hermosa Beach. Llàstima que ja s'estava ponent el sol i el clima no acompanyava per estrenar l'aigua de l'oceà Pacífic...



Ja per la nit tornant a la caseta de l'amic de la Mar per a descansar del primer dia esgotador (les 3 hores de jet lag començaven a passar factura) i ja quasi sent uns experts del GPS, agafàrem una increïble ruta de carretera serpentejada a través de Beverly Hills i Mulholland Drive (ja m'imaginava al David Lynch conduint per allà mentre es recreava la seva paranormal pel.lícula...).

La Califòrnia inoblidable

Quan intentava imaginar-me com seria la costa oest d'Estats Units quasi em forçava a pensar que les ciutats tan anomenades com Los Angeles, San Francisco o Las Vegas m'haurien d'encantar i reservava totalment en un discret segon terme la resta d'ubicacions que pogués visitar...

El meu to ja denota que no fou ben bé així, més aviat al contrari. Està clar que aquestes tres ciutats són tan emblemàtiques que hom recomana realitzar una parada de forma obligada en qualsevol viatge per la costa oest.

De totes maneres, el que vull destacar en aquest breu post és la quantitat de sensacions diverses que m'enduc del simple fet de conduir en cotxe per aquelles carreteres inacabables, totalment rectes, on la vista et juga una mala passada i no saps discernir si el que està més enllà és la carretera, la muntanya, el desert o el cel amb aquest color tan peculiar d'infinit... sensacions tan estranyes com visitar tot un parc nacional en cotxe, quedant-te cautivat pel joc de colors de les vessants de les muntanyes desèrtiques mentre segueixes la serpentejada carretera que embolcallen, seguir conduint i topar-te amb unes dunes de sorra fina com si ens trobéssim al bell mig del Sàhara, però no, calia recordar-se que ens trobàvem al Death Valley National Park... seguir gaudint de la conducció per les meravelloses carreteres unes escasses hores més i trobar-te en un llac inmens d'un blau intens envoltat d'arbrers gegantins on es respirava aire pur i fresc com si ens trobéssim a Canadà, però no, calia recordar en aquest cas que estàvem al Yosemite National Park a més de 3.000 metres d'altura... sensacions com descansar per la nit en un poblet encantador de la costa, aturar-te al sortir del restaurant ja en plena nit i escoltar el silenci... poder conversar amb la gent tran tranquil.la i encantadora de l'estat de Califòrnia... i milers de sensacions que m'han sorprès i m'enduc en el record molt més que les enormes ciutats, entrecreuades per centenars d'autopistes, cremant gasolina de forma exagerada, on la pobresa i la riquesa extrema es barregen sense contemplacions... sense cap mena de dubte, això és Califòrnia!!