Era 14 de juny de 2008. Els meus peus tocaven terra bostoniana per primer cop. Expectació i il.lusió s'entrecreuava en la meva ment. Per fi feia realitat un dels meus somnis: gaudir d'un projecte internacional. En aquest cas, es tractava d'un projecte personal. Sense guió. Amb una lleugera idea del què hauria de fer i moltes idees innovadores que esdevenien possibles...
Des d'aleshores, exactament un any ençà, he viscut molt més del què d'un inici podia arribar a imaginar. Viatjar per tots Estats Units descobrint les meravelles que la gran Amèrica amaga. Fer-me el meu lloc en la vida de Boston, la meva taula a l'Starbucks on poder estudiar, el meu bagel de bon matí, els DVDs de la biblioteca del barri, els meus recorreguts per anar a córrer, el meu Zuzus on poder viure moments inoblidables... però sobretot conèixer la magnífica gent amb qui he tingut el plaer de compartir aquest any. Ja diuen que un és la suma de totes les persones que han caminat plegats en la vida. I és totalment cert! L'evolució personal experimentada aquest darrer any ha estat possible gràcies a les persones que han estat properes a mi. He conegut gent que m'han fet replantejar-me els meus valors i creences, arribar a arrodonir els cantos de la caixeta quadrada que sóc... i també obrir-me a noves visions, nous plantejaments, arribar a entendre idees oposades on l'aspecte cultural és l'únic element diferenciador... i conviure amb un entorn de genis, de gent realment excepcional i empapar-me dels seus raonaments... i gent que m'ha ajudat en el camí del dia a dia, el més dur de tots, on el desànim afloreix sovint i saber que me'ls sento a prop meu, que estan disposats de donar-me un cop de mà en el moment necessari... i gent que amb les seves paraules m'ha fet ser capaç de viure estats de PURA FELICITAT, de poder entendre el perquè un 14 de juny de 2008 arribava a Boston...
Degut a tot això, ara, un any més tard, em sento tant fort i capaç d'assumir nous riscs que l'únic que em falta es començar a gaudir-los!!
diumenge, 14 de juny del 2009
dimarts, 10 de febrer del 2009
Talking to Chairs
You never expect what a friend can request from you. Last Friday, my friend Joe requested that I go with him to choose a set of chairs for his living room. “Don't you realize that I am the worst person you could ever choose?” I told to him. “I want your honest opinion from you,” he replied. But I perfectly knew that he was lying. He only needed a friend to support his choice, no matter what it was.
Knowing that, we ventured to the furniture store. We went to a little vintage store in Cambridge called “De Sousa's Chairs”, the specialized store that has survived uncountable economic crises and has passed from parents to children. In its shop window, there were four plain chairs, elegant but simple. I wondered whether Joe was looking for this style, since it didn't match him.
Inside the store, a mish-mash of different styles of chairs greeted the eye, leaving only a small corridor to walk. Going inside, we saw the owner. A kind old man -I guessed in his 70s- full of chair expertise staring at us with a tender smile. Then, while Joe started describing his desired type of chair, I wandered around the enigmatic store without listening to the conversation. I knew that I would agree to the chosen chair, despite my real preference.
Suddenly, I heard a subtle noise, like a whisper, coming from the end of the store. I saw a little basic brown wooden chair, the classic one that we all have in mind. “Don't be afraid of me”, the chair whispered, “I am a lonely baby chair.” After my initial surprise, I asked -let's say- him how a chair could talk. He explained that even though all chairs have the ability to talk, they were so disappointed in humans' bad response when the chairs had once talked that they preferred to be quiet. On the contrary, he wanted to speak to someone because he didn't understand why nobody wanted to buy him. “My parents told me that some years ago, our model was the most sold in the United States and I should continue my family's legacy. But I do not know how!” the chair exclaimed and then he started to describe people's preferences.
“So far, I've seen that people like 3 different types of chairs: the fanciest-but-do-not-know-how-to-sit, the golden-but-do-not-touch-me, and the-IKEA-but-everyone-has-one.
The first model is the favorite for young rich people. These wealthy couples who both work in financial sector, live together and want to decorate their new apartment. They are looking for 'something different'. In other words, they want to waste their latest paycheck on the most expensive and trendiest chair, despite knowing neither whether it will match the other furniture nor how to sit in it because it is too 'trendy'. However, they are happy with their fancy chair.
The second model is the perfect match for the middle aged couple. With their children settled down, they want to start spending money only for themselves again. So, it's the time to renew the furniture. They are looking for 'something different'. What they have in mind is this ornamental rococo chair, definitely handmade to be so unique that no one is permitted to be seated on it. When they spend money, they want others to be conscious of the cost. Thus, they are happy with their luxurious chair.
The last model is suitable for young in love couples who want to share an apartment the first month of having met. They want to update the house decoration according to their style. They are looking for 'something different'. Or, to clarify, they want the nicest and cheapest chair. No matter if it won't last long; neither will their love. They are happy with their one-use chair.”
“Therefore, where are these people who really appreciate the classic but elegant style?” asked the baby chair. Then I suggested, “What you have to do is go abroad. Be international. The national market is not enough for you. Take your luggage and expand your style. I bet you will have success.” And when I was advising my little friend, I saw Joe carrying some black and white minimalist chair.
“Look what I got! It's the ultimate model on the market!” he shouted. I guess he's one of the first group.
dissabte, 31 de gener del 2009
Analysis of a picture
Young Lebanese drive through devastaded neighborhood of South Beirut,15 August. Spencer Platt, USA, Getty Images. World Press Photo 2006 Winner.
Contrast. This picture shows contrast on every tiny part of itself. At first, we notice that the picture is full of details. In the foreground, we are attracted by a bright red object with several people totally distinguishable. The background, however, is all covered with a dull brown layer with too many details to be caught at this quick glance. Another look helps us identify clearly the strong difference between the foreground and the background of the picture. Time to start analyzing each layer separately. The front layer reveals that the shiny red object is, in fact, a luxurious red convertible car. Not one of these huge cars, but a fancy little urban car. If we look closer at the gauges on the dashboard and without being a car expert, we can probably guess that this is a red Mini Cabrio. So far, so good. Still at the front, and even though a Mini is not a full-size car, there are five people riding in it: a man who is the driver, and four beautiful tanned women. All of these five people are wearing summer clothes and also, except a woman who is using her cellphone, wear fashionable big mirrored sunglasses. The blonde woman with a white shirt in the passenger's seat stands out easily from the others who either are dark haired or wear dark sleeveless shirts. We could surely picture them driving along Malibu Beach in Los Angeles, California.
Focusing our eyes on the back layer, we instantly know that it is not Malibu Beach. We can see the ruins of what probably was a large building, and the houses next to them are also seriously damaged. Six men are between the rubble and the car. None of them are looking at the impressive car. They are either talking on cell phones or staring at the front buildings while walking or sitting.
An obvious question arises at this point: how can both layers fit in the same picture? What could draw more attention to those men than a luxurious red car in what it seems a poor neighborhood?
The answer starts to reveal itself when we read the picture's caption: “Young Lebanese drive through devastated neighborhood of South Beirut”. In order to fully understand the picture, we should know that it was taken in Beirut, Lebanon on August 15th , 2006, the second day of a cease-fire after a 34-day military conflict between Israel and Hezbullah, the Islamic political and paramilitary organization based in Lebanon. With this shocking knowledge, we can figure out that the people from the car are driving along the isolated streets of Beirut and staring at the chaos after the Israeli bombing. They do not look as if they have lost their homes. But they look as if they are visiting the destroyed city. They are war-tourists. Isn't it ironic? While most of Beirut's citizens lost everything in this cruel war and do not know where to begin in their nightmarish life, here, in contrast, we see a group of, we might assume, rich people observing the damage from their stable and secure life. From a luxurious car, they are taking pictures and one is even holding a handkerchief over her nose to prevent from smelling the dead. They are not part of this. They are just visitors.
What's even most surprising is the sticker on the dashboard of the car. A local newspaper that interviewed these people, says that it was a Samidoun sticker, which it is a volunteer organization that was formed during the war to help victims. That is another example to illustrate the shocking contrast of each element on this picture. A NGO sticker on a luxurious car. People that have lost their homes or their siblings among those wealthy who want to take pictures of the bombed city. Needed people among unhelpful ones. Everyone minds his own business.
Unfortunately, people forgot too soon. This picture was taken after a war in 2006 between Israel and Lebanon. Nowadays, Israel is fighting on an endless war against Palestinian people at Gaza Strip. They are on their 17th day of continuous war and neither United Nations, Europe, nor United States are able to convince Ehud Olmert, Prime Minister of Israel, to stop the massacre. The elections are too close to start losing voters.
diumenge, 7 de desembre del 2008
Avui he vist nevar (II)
Avui he vist nevar. Però m'he quedat a casa. No he sortit en tot el dia. Per tu. Ho he fet per tu. Per a oblidar-te. D'una vegada per totes. El sol fet de sortir al carrer i sentir la gèlida sensació de les volves fregant-me la pell em recorda, encara massa, a tu. No ho vull.
La gent pel pis estava exhaltada aquest matí. "Està nevant!", exclamava d'euforia ella, "per fi, quina il.lusió!" afegia tot seguit. És clar, tants dies esperant aquest moment. Tothom ens havia volgut alliçonar del cru hivern que viuríem a Boston, sempre sota zero i nevant sense parar. De totes formes, ja entrat el desembre i la neu seguia sense fer acte de presència. Però el dia havia d'arribar, sense cap tipus de pressa. I avui ha estat el dia.
Entremig de l'eufòria general i comentaris al Facebook anunciant la magnitud de l'aconteixement, jo restava emmudit. Mirant a través de la finestra aquestes indesitjables llàgrimes congelades que m'envien per a recordar-me de tu. Feia tant temps de tot plegat que ja m'orgullava d'haver-te oblidat. "Què incrèdul he estat tot aquest temps!", penso ara. Per posar-me a prova, quan menys un s'ho espera, sempre està el destí per fer reviure el passat. Ja pot ésser en forma de versos malsonants en el llibre best-seller del moment, en els títols de crèdit de la pel.lícula de sèrie B de torn o com en aquest cas, el destí et rescata amb aquesta agonia de veure caure les volves de neu, de forma lenta però incansable. Floc a floc, ininterrompudament. I sense entendre el perquè, les dues idees s'acaben retrobant: la neu i tu.
El pis ja comença a fer olor a diumenge al matí. L'excitació de la resta de gent creix per moments, no tant sols són els odiosos flocs, sinó que ara es suma el brunch clàssic de Cardinal Medeiros (dit així en referència al nom del nostre carrer). L'element principal és la cansalada de porc fregida, a la qual se li afegeixen uns ous remenats amb pernil dolç, ceba, carabassó, espàrrecs i evidentment, formatge. A més a més, ho acompanyem amb unes torrades de mantega i mores o simplement de la cremosa mantega de cacauet americana. Tot plegat resultaria deliciós, si no fos per tu.
M'he passat tot el dia a casa. Recolzat al marc de la finestra, mantenint la mirada fixa en la llunyania. Com si et pogués entreveure sota aquella, cada cop més, densa nevada. La resta de gent havia sortit a fora a "tocar" la neu. Igualment que tu. Ho recordes? Jo, perfectament. Ara he comprès que, per desgràcia, aquella última imatge restarà gravada en la meva retina per sempre més. Tu, corrent pel carrer entremig de la intensa nevada. Feliç. Gaudint de cada un dels flocs. Massa feliç per a adonar-te del camió. Massa veloç per aturar-se a temps. Massa glaçat per a evitar l'inevitable. Tot fou massa.
La gent pel pis estava exhaltada aquest matí. "Està nevant!", exclamava d'euforia ella, "per fi, quina il.lusió!" afegia tot seguit. És clar, tants dies esperant aquest moment. Tothom ens havia volgut alliçonar del cru hivern que viuríem a Boston, sempre sota zero i nevant sense parar. De totes formes, ja entrat el desembre i la neu seguia sense fer acte de presència. Però el dia havia d'arribar, sense cap tipus de pressa. I avui ha estat el dia.
Entremig de l'eufòria general i comentaris al Facebook anunciant la magnitud de l'aconteixement, jo restava emmudit. Mirant a través de la finestra aquestes indesitjables llàgrimes congelades que m'envien per a recordar-me de tu. Feia tant temps de tot plegat que ja m'orgullava d'haver-te oblidat. "Què incrèdul he estat tot aquest temps!", penso ara. Per posar-me a prova, quan menys un s'ho espera, sempre està el destí per fer reviure el passat. Ja pot ésser en forma de versos malsonants en el llibre best-seller del moment, en els títols de crèdit de la pel.lícula de sèrie B de torn o com en aquest cas, el destí et rescata amb aquesta agonia de veure caure les volves de neu, de forma lenta però incansable. Floc a floc, ininterrompudament. I sense entendre el perquè, les dues idees s'acaben retrobant: la neu i tu.
El pis ja comença a fer olor a diumenge al matí. L'excitació de la resta de gent creix per moments, no tant sols són els odiosos flocs, sinó que ara es suma el brunch clàssic de Cardinal Medeiros (dit així en referència al nom del nostre carrer). L'element principal és la cansalada de porc fregida, a la qual se li afegeixen uns ous remenats amb pernil dolç, ceba, carabassó, espàrrecs i evidentment, formatge. A més a més, ho acompanyem amb unes torrades de mantega i mores o simplement de la cremosa mantega de cacauet americana. Tot plegat resultaria deliciós, si no fos per tu.
M'he passat tot el dia a casa. Recolzat al marc de la finestra, mantenint la mirada fixa en la llunyania. Com si et pogués entreveure sota aquella, cada cop més, densa nevada. La resta de gent havia sortit a fora a "tocar" la neu. Igualment que tu. Ho recordes? Jo, perfectament. Ara he comprès que, per desgràcia, aquella última imatge restarà gravada en la meva retina per sempre més. Tu, corrent pel carrer entremig de la intensa nevada. Feliç. Gaudint de cada un dels flocs. Massa feliç per a adonar-te del camió. Massa veloç per aturar-se a temps. Massa glaçat per a evitar l'inevitable. Tot fou massa.
dissabte, 15 de novembre del 2008
Avui he vist nevar
Avui he vist nevar. Feia dies que estava tancat a casa. Sense sortir per a res ni per a ningú. A més a més, tenia suficients provisions per a poder subsistir el que resta de tardor, tot l'hivern sencer i crec que, fins i tot, si aquest hivern fos un d'aquells que semblen inacabables, en els quals el seu final s'enllaça amb l'inici de la següent tardor, encara em podria alimentar amb tots els nutrients indispensables d'una bona alimentació. Ja m'ho recordava la mare, "Tingues sempre la despensa plena", i després ella, com no podia ser d'altra manera, afegia, "No saps mai quan tornarà la guerra i quan t'arriba, ja és massa tard. Massa tard per a tot...", és clar penso jo, el record de la guerra que perdura i mai s'oblida. "Pesa massa", em murmurejava els dies que estava prou valenta per a deixar veure a la llum aquests sentiments tan recòndids. I pensar que avui en dia ja sembla impossible pensar en lluites armades a prop de casa. No és el cas però, dels països no tan llunyans, on el seu dia a dia esdevé una tortura havent-se d'acostumar a respirar l'olor a pèrdua dels éssers estimats. Sense saber si aquestes pèrdues justifiquen les accions, els motius ni les idees. "Abans, sí que estava ben clar qui eren els bons i els dolents!", puntualitza la mare quan li parlo dels civils que ara sofreixen la guerra. Aquesta epidèmia tan malparida que per molts diners que aboquin alguns, ningú troba la cura. Es va extenent per tot arreu. Però a poc a poc. Quan t'ha entrat al país, millor que no t'ho pensis dos cops, agafa les maletes i emigra ben lluny, perquè ja no hi ha qui ho deturi. La pesta es propaga contaminant tot el que troba pel camí: dones, homes, infants, nadons o fins i tot els que sembla que ja ho han passat tot i res no pugui afectar-los. Aquests també cauen com les mosques. Ella va avançant fins a extendre's per tot el país i el pitjor de tot és que, en la majoria de casos, s'acomoda i es troba a gust durant dos, tres anys o inclús una dècada. Ningú no li pot fer front. Fins que, de sobte, desapareix. Llavors, encara que ja no hi sigui, es presenten els efectes secundaris: la post-guerra. No encaixa en la definició de malaltia, però sovint, requereix d'un major període de recuperació amb conseqüències més devastadores. Aquí tampoc ningú ha trobat la pedra filosofal per afrontar-la. Això sí, molts països tornen a abocar munts de diners camuflats amb el nom d'ajuda internacional governamental. Ajuda que no rep pas la poca gent que ha aconseguir aguantar amb heroïcitat. S'ha de conformar amb demanar caritat davant dels nous i flagrants edificis institucionals reconstruits en menys de dos mesos. Finalment, quan sembla que la malaltia resta extingida per sempre més, reapareix de nou en un altre país amb un altre nom. Cal doncs, estar alerta i tenir el rebost a punt per si torna. Encara no se sap, què ni com es mou d'un país a l'altre, però es rumoreja que a partir d'ara posaran controls fronterers per analitzar tot individu que emigri del país en temps de guerra per si ja està infectat. Em pregunto jo, "Si no saben com és el virus, com podràn determinar si algú ja s'ha contaminat?".
dilluns, 10 de novembre del 2008
El procés de coneixèr-se a un mateix
Aquest divendres, 14 de novembre, farà exactament 5 mesos que vaig arribar a terres estadounidenques. Aquell primer viatge iniciava una era de molts canvis i noves idees per posar en pràctica. De totes formes, iniciava l'aventura sense tenir una idea clara de quin volia que fos el meu futur un cop acabada l'etapa USA, sabia del cert que volia i necessitava un temps de descans per poder afrontar amb ganes els nous reptes que havien de venir.
Havent passat aquests mesos puc afirmar que aquest període de relax ha sigut vital per dos motius. El primer, ha complert el seu objectiu primordial: descansar. He aconseguit desconnectar-me del món i la vida que duia fins aleshores, a la vegada que sentia que recarcava la meva energia corporal en tots els aspectes possibles. Energia que a partir d'ara necessitaré.
Per altra banda, aquest període m'ha servit per a submergir-me en la cultura estadounidenca. Durant aquests mesos he pogut recórrer milers de quilòmetres per diferents estats del propi país, conèixer gent d'arreu, viure amb ells fets tant destacats com l'elecció d'un nou president que marcarà "un abans i un després" en la relació entre els països... En definitiva, he pogut constatar que m'agradarà viure aquí quan realitza els estudis superiors.
D'aquests 5 mesos d'inici de la nova aventura, n'he requerit tres com a període de descans, però quan un ja nota que el cos demana activitat, cal llavors, començar a actuar. I així ho he fet. Durant la segona etapa per Estats Units, el ritme del dia a dia ha sigut i està sent força trepidant. No només inicio dos cursos intensius de preparació per a obtenir les certificacions exigides a les escoles de negoci, sinó també he de pensar en tot el que implica entrar en una escola de negoci: buscar informació sobre escoles i cursos, seleccionar els programes que encaixen amb el meu projecte personal i tenir tot el material enllestit abans de la data límit.
Transcorreguts dos mesos de la segona etapa i havent de tenir respostes molt ben argumentades a preguntes com: "Per què vols cursar un MBA?", "Com et canviarà la vida un MBA?" o "De què esperes treballar al sortir d'aquests estudis?" entre d'altres, és el punt en el qual un necessita fer una pausa momentània per a obtenir una resposta clara. Però la resposta no ve o a voltes no està tan clara. Així que un comença a rumiar i rumiar, entrant en un espiral de reflexió que, tot i ser necessària, el sorprèn en adonar-se que, a dates properes al tancament d'inscripcions de les escoles, és la primera vegada que es planteja aquestes qüestions seriosament.
Entremig d'aquest procés de recerca d'informació, peticions de cartes de recomanació, converses amb estudiants antics i demés, un entén que la resposta a totes les preguntes es troben en ell i que per tant, sense tenir por de quin serà el resultat, cal endinsar-se en les profunditats.
Per aquest motiu, acabo d'engegar una campanya que porta per nom: "Diga'm els teus 5!" on demano a la gent que em descrigui amb els 5 adjectius més característics i raoni el perquè de cada selecció. El meu objectiu és esbrinar si la imatge que projecto de mi és la mateixa que la que realment és i, d'aquesta forma, obtenir una traça de comportament que podré utilitzar per enfocar amb més precisió el meu futur.
Si estàs llegint aquest post, i vols participar en la campanya, envia'm els 5 adjectius que millor em descriuen juntament amb el motiu de cada un, a l'adreça de correu electrònic digamelsteus5@gmail.com.
Moltes gràcies per participar!!
Ara mateix és complicat saber si entraré en alguna escola de negocis, si podré cursar el màster que desitjo o què serà de tot plegat, però el que sé segur amb tot aquest procés que estic vivint, és que tindré ben definit el meu futur i caminaré en la direcció que JO hauré escollit.
Havent passat aquests mesos puc afirmar que aquest període de relax ha sigut vital per dos motius. El primer, ha complert el seu objectiu primordial: descansar. He aconseguit desconnectar-me del món i la vida que duia fins aleshores, a la vegada que sentia que recarcava la meva energia corporal en tots els aspectes possibles. Energia que a partir d'ara necessitaré.
Per altra banda, aquest període m'ha servit per a submergir-me en la cultura estadounidenca. Durant aquests mesos he pogut recórrer milers de quilòmetres per diferents estats del propi país, conèixer gent d'arreu, viure amb ells fets tant destacats com l'elecció d'un nou president que marcarà "un abans i un després" en la relació entre els països... En definitiva, he pogut constatar que m'agradarà viure aquí quan realitza els estudis superiors.
D'aquests 5 mesos d'inici de la nova aventura, n'he requerit tres com a període de descans, però quan un ja nota que el cos demana activitat, cal llavors, començar a actuar. I així ho he fet. Durant la segona etapa per Estats Units, el ritme del dia a dia ha sigut i està sent força trepidant. No només inicio dos cursos intensius de preparació per a obtenir les certificacions exigides a les escoles de negoci, sinó també he de pensar en tot el que implica entrar en una escola de negoci: buscar informació sobre escoles i cursos, seleccionar els programes que encaixen amb el meu projecte personal i tenir tot el material enllestit abans de la data límit.
Transcorreguts dos mesos de la segona etapa i havent de tenir respostes molt ben argumentades a preguntes com: "Per què vols cursar un MBA?", "Com et canviarà la vida un MBA?" o "De què esperes treballar al sortir d'aquests estudis?" entre d'altres, és el punt en el qual un necessita fer una pausa momentània per a obtenir una resposta clara. Però la resposta no ve o a voltes no està tan clara. Així que un comença a rumiar i rumiar, entrant en un espiral de reflexió que, tot i ser necessària, el sorprèn en adonar-se que, a dates properes al tancament d'inscripcions de les escoles, és la primera vegada que es planteja aquestes qüestions seriosament.
Entremig d'aquest procés de recerca d'informació, peticions de cartes de recomanació, converses amb estudiants antics i demés, un entén que la resposta a totes les preguntes es troben en ell i que per tant, sense tenir por de quin serà el resultat, cal endinsar-se en les profunditats.
Per aquest motiu, acabo d'engegar una campanya que porta per nom: "Diga'm els teus 5!" on demano a la gent que em descrigui amb els 5 adjectius més característics i raoni el perquè de cada selecció. El meu objectiu és esbrinar si la imatge que projecto de mi és la mateixa que la que realment és i, d'aquesta forma, obtenir una traça de comportament que podré utilitzar per enfocar amb més precisió el meu futur.
Si estàs llegint aquest post, i vols participar en la campanya, envia'm els 5 adjectius que millor em descriuen juntament amb el motiu de cada un, a l'adreça de correu electrònic digamelsteus5@gmail.com.
Moltes gràcies per participar!!
Ara mateix és complicat saber si entraré en alguna escola de negocis, si podré cursar el màster que desitjo o què serà de tot plegat, però el que sé segur amb tot aquest procés que estic vivint, és que tindré ben definit el meu futur i caminaré en la direcció que JO hauré escollit.
diumenge, 28 de setembre del 2008
Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (i XII)
Dimecres, 30 de juliol
El viatge arribava a la seva fi i desde Montecito conduíem fins a Los Àngeles per agafar el nostre avió. Total recorregut: 95 milles.
View Larger Map
Califòrnia ens havia fet obrir la nostra ment, èrem més grans, havíem vist paisatges inoblidables, construccions inversemblants, conduït moltíssimes hores per carreteres d'insomni i el més important, jo havia compartit aquest viatge amb una persona fantàstica a qui sempre recordaré i amb qui sempre relacionaré amb Califòrnia. Per això et dóno les GRÀCIES per ser prou boja com per decidir compartir plegats els nostres camins...
I com tants i tans viatges, camins i projectes, tots tenen el seu final. En aquest cas, era a Los Àngeles, on tant sols ens quedava deixar el fabulós cotxe i dirigir-nos cap a l'aeroport on agafar el vol de retorn cap a Boston.
Ara més que mai, té sentit, el post que vaig afegir tot just a l'arribar de Califòrnia: la Califòrnia inoblidable, perquè California és així: INOBLIDABLE!!
El viatge arribava a la seva fi i desde Montecito conduíem fins a Los Àngeles per agafar el nostre avió. Total recorregut: 95 milles.
View Larger Map
Califòrnia ens havia fet obrir la nostra ment, èrem més grans, havíem vist paisatges inoblidables, construccions inversemblants, conduït moltíssimes hores per carreteres d'insomni i el més important, jo havia compartit aquest viatge amb una persona fantàstica a qui sempre recordaré i amb qui sempre relacionaré amb Califòrnia. Per això et dóno les GRÀCIES per ser prou boja com per decidir compartir plegats els nostres camins...
I com tants i tans viatges, camins i projectes, tots tenen el seu final. En aquest cas, era a Los Àngeles, on tant sols ens quedava deixar el fabulós cotxe i dirigir-nos cap a l'aeroport on agafar el vol de retorn cap a Boston.
Ara més que mai, té sentit, el post que vaig afegir tot just a l'arribar de Califòrnia: la Califòrnia inoblidable, perquè California és així: INOBLIDABLE!!
Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (XI)
Dimarts, 29 de juliol
Seguint el nostre descens, la nostra intenció era arribar fins als voltants de Los Àngeles, com per exemple, Santa Bàrbara, però al final ens vam dormir al poble de la vora, Montecito. Total recorregut: 257 milles.
View Larger Map
Aquest fou un altre dia especialment dur pel nombre d'hores conduint però el meravellós paisatge de la carretera nacional número 1 feia oblidar totalment el possible cansament.
La carretera número 1 voreja la costa i és una carretera de curves preciosa que sembla que en comptes d'estar a Califòrnia et trobis a Escòcia. Muntanyes, roques, penya-segats, boira, núvols, sol de tant en tant... increïble!! Una carretera imprescindible per a conduir-la, tant diferent a la resta que et ve molt de gust les curves que se't presenten!!
Ja cap al tard vàrem arribar a Santa Bàrbara on pensàvem dormir, però els preus desorbitats ens van fer declinar i pensar en dormir en qualsevol motel de carretera proper a la ciutat. Així doncs, vam anar a la platja per gaudir d'una altra posta de sol, per variar, i vàrem visitar caminant el centre de la ciutat, que per cert, tots els carrers oloraven a mil flors degut a què tenen moltíssimes flors per a tots els carrers. Molt curiós.
Després d'un tomb pel centre i ja de nit, vam anar a parar, gràcies a la informació del nostre magnífic GPS, a Montecito i aquesta va ser la nostra última nit a Càlifornia... sniff, sniff.
Seguint el nostre descens, la nostra intenció era arribar fins als voltants de Los Àngeles, com per exemple, Santa Bàrbara, però al final ens vam dormir al poble de la vora, Montecito. Total recorregut: 257 milles.
View Larger Map
Aquest fou un altre dia especialment dur pel nombre d'hores conduint però el meravellós paisatge de la carretera nacional número 1 feia oblidar totalment el possible cansament.
La carretera número 1 voreja la costa i és una carretera de curves preciosa que sembla que en comptes d'estar a Califòrnia et trobis a Escòcia. Muntanyes, roques, penya-segats, boira, núvols, sol de tant en tant... increïble!! Una carretera imprescindible per a conduir-la, tant diferent a la resta que et ve molt de gust les curves que se't presenten!!
Ja cap al tard vàrem arribar a Santa Bàrbara on pensàvem dormir, però els preus desorbitats ens van fer declinar i pensar en dormir en qualsevol motel de carretera proper a la ciutat. Així doncs, vam anar a la platja per gaudir d'una altra posta de sol, per variar, i vàrem visitar caminant el centre de la ciutat, que per cert, tots els carrers oloraven a mil flors degut a què tenen moltíssimes flors per a tots els carrers. Molt curiós.
Després d'un tomb pel centre i ja de nit, vam anar a parar, gràcies a la informació del nostre magnífic GPS, a Montecito i aquesta va ser la nostra última nit a Càlifornia... sniff, sniff.
Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (X)
Dilluns, 28 de juliol
Avui ja tocava iniciar el descens cap al sud de Califòrnia, però vàrem visitar amb el cotxe una mica més San Francisco i llavors vam anar conduint en direcció sud fins a Monterey passant per Sant José i Santa Cruz. Total recorregut: 154 milles.
View Larger Map
Ja amb el cotxe amb nosaltres volíem visitar llocs puntuals de San Francisco pràcticament imprescindibles: el carrer més costerut del món situat al centre de San Francisco (Lombard St.), el Golden Gate i Twin Peaks.
La primera destinació fou força espectacular, el descens amb el cotxe era ben curiós, ja que no és només que sigui molt costerut sinò que el tram del carrer està en zigzag i la gent d'allà ha decorat el carrer amb tot de floretes pel voltant de les aceres, talment com una atracció.
La segona destinació era més que imprescindible i almenys avui no feia tanta boira com el dia anterior. Vàrem treure un parell de fotos de la banda de San Francisco i llavors vam creuar-lo per contemplar-lo des de l'altra banda, des de Sausalito. Molt millor, menys gent, molt més assolellat i per tant, millors fotografies.
Ja per últim, vàrem voler ascendir fins als Twin Peaks. Però, més que Twin Peaks vam trobar boira, més boira i moltes casetes, però res massa espectacular. Així doncs, i amb el fred que feia allà dalt, era qüestió de deixar San Francisco i anar ja cap al Sud.
En la nostra ruta cap al Sud, vam fer un pit-stop a San José per a veure més de prop el tan famós Silicon valley.
I després d'alguna fotografia a alguna de les oficines de Google i Apple, entre d'altres, vam conduir fins a Santa Cruz. Allà ja ens trobàvem de nou a les platges fabuloses de Califòrnia que tants dies feia que no vèiem. En aquesta en particular vam poder veure el típic parc d'atraccions amb les seves muntanyes russes.
Aquí vam baixar aquest ritme frenètic de visitar-ho tot, sentant-nos a la sorra, contemplant la posta de sol i reflexionant sobre tot el que estàvem vivint, que segurament tan aviat oblidarem...
Ja cap al vespre vam dirigir-nos cap a Monterey per descansar allà i gaudir del més absolut silenci passejant pels seus carrers després de sopar. Què rar que esdevé el silenci quan un no n'està acostumat!!
Avui ja tocava iniciar el descens cap al sud de Califòrnia, però vàrem visitar amb el cotxe una mica més San Francisco i llavors vam anar conduint en direcció sud fins a Monterey passant per Sant José i Santa Cruz. Total recorregut: 154 milles.
View Larger Map
Ja amb el cotxe amb nosaltres volíem visitar llocs puntuals de San Francisco pràcticament imprescindibles: el carrer més costerut del món situat al centre de San Francisco (Lombard St.), el Golden Gate i Twin Peaks.
La primera destinació fou força espectacular, el descens amb el cotxe era ben curiós, ja que no és només que sigui molt costerut sinò que el tram del carrer està en zigzag i la gent d'allà ha decorat el carrer amb tot de floretes pel voltant de les aceres, talment com una atracció.
La segona destinació era més que imprescindible i almenys avui no feia tanta boira com el dia anterior. Vàrem treure un parell de fotos de la banda de San Francisco i llavors vam creuar-lo per contemplar-lo des de l'altra banda, des de Sausalito. Molt millor, menys gent, molt més assolellat i per tant, millors fotografies.
Ja per últim, vàrem voler ascendir fins als Twin Peaks. Però, més que Twin Peaks vam trobar boira, més boira i moltes casetes, però res massa espectacular. Així doncs, i amb el fred que feia allà dalt, era qüestió de deixar San Francisco i anar ja cap al Sud.
En la nostra ruta cap al Sud, vam fer un pit-stop a San José per a veure més de prop el tan famós Silicon valley.
I després d'alguna fotografia a alguna de les oficines de Google i Apple, entre d'altres, vam conduir fins a Santa Cruz. Allà ja ens trobàvem de nou a les platges fabuloses de Califòrnia que tants dies feia que no vèiem. En aquesta en particular vam poder veure el típic parc d'atraccions amb les seves muntanyes russes.
Aquí vam baixar aquest ritme frenètic de visitar-ho tot, sentant-nos a la sorra, contemplant la posta de sol i reflexionant sobre tot el que estàvem vivint, que segurament tan aviat oblidarem...
Ja cap al vespre vam dirigir-nos cap a Monterey per descansar allà i gaudir del més absolut silenci passejant pels seus carrers després de sopar. Què rar que esdevé el silenci quan un no n'està acostumat!!
dimarts, 19 d’agost del 2008
Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (IX)
Diumenge, 27 de juliol
Avui tocava visitar la ciutat de San Francisco, per això vam esmorzar un súper menú típic americà que semblava més un sopar que no un esmorzar amb la quantitat exagerada de menjar que et servien.
Degut a què dormíem a l'altra banda d'un dels ponts, era recomanable agafar el cotxe fins al centre i des d'allí recórrer la ciutat pels propis mitjans que ens proporcionava la ciutat.
En aquesta ciutat ja es nota que té un rime més accelerat que la resta de ciutats. Més turistes, molts cotxes i moltíssimes botigues... Però està clar que el tret que caracteritza el centre de la ciutat són els seus carrers costeruts amb els tranvies conduint gent d'una banda a l'altra.
Aquest dia el vam dedicar a visitar tot el centre, tenint en ment, que l'endemà ja havíem d'agafar el cotxe per iniciar el descens fins a Los Àngeles. Així doncs, vàrem intentar visitar tot el centre de la ciutat, el passeig marítim d'on es veu Alcatraz, els grans parcs que hi havia pel centre i ja cap al tard ens vam dirigir cap al famós pont, però no vam poder-lo creuar en bus perquè era massa tard i no volíem creuar-lo amb la boira i fred que feia...
Així doncs, ja ben fosc vam anar retirant cap a l'hotel gaudint de les meravelloses vistes de San Francisco de nit.
Avui tocava visitar la ciutat de San Francisco, per això vam esmorzar un súper menú típic americà que semblava més un sopar que no un esmorzar amb la quantitat exagerada de menjar que et servien.
Degut a què dormíem a l'altra banda d'un dels ponts, era recomanable agafar el cotxe fins al centre i des d'allí recórrer la ciutat pels propis mitjans que ens proporcionava la ciutat.
En aquesta ciutat ja es nota que té un rime més accelerat que la resta de ciutats. Més turistes, molts cotxes i moltíssimes botigues... Però està clar que el tret que caracteritza el centre de la ciutat són els seus carrers costeruts amb els tranvies conduint gent d'una banda a l'altra.
Aquest dia el vam dedicar a visitar tot el centre, tenint en ment, que l'endemà ja havíem d'agafar el cotxe per iniciar el descens fins a Los Àngeles. Així doncs, vàrem intentar visitar tot el centre de la ciutat, el passeig marítim d'on es veu Alcatraz, els grans parcs que hi havia pel centre i ja cap al tard ens vam dirigir cap al famós pont, però no vam poder-lo creuar en bus perquè era massa tard i no volíem creuar-lo amb la boira i fred que feia...
Així doncs, ja ben fosc vam anar retirant cap a l'hotel gaudint de les meravelloses vistes de San Francisco de nit.
dilluns, 18 d’agost del 2008
Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (VIII)
Dissabte, 26 de juliol
Visita al fabulós Yosemite National Park, tenint en ment una cosa: a la nit ja arribàvem a San Francisco!! Total recorregut: 438 milles.
View Larger Map
Després del dia anterior i sabent el que ens quedava de viatge per avui, només podíem fer una cosa: esmorzar intensament per agafar forces per tot el dia!!
Tothom comenta que la diversitat de Califòrnia és sorprenent, doncs es queden curts. Si ahir ens trobàvem en una de les zones més àrides del comtat, avui ens situàvem en un parc natural amb majúscules: Yosemite National Park. Podríem dir que seria el clàssic parc que ens vindria al cap, però no per això menys fantàstic...
Es respirava frescor, les muntanyes encara resguardaven la neu dels mesos més gèlids, el verd dels arbres era intens i contrastava amb l'aigua blava glaciar dels llacs... i tot això succeïa a més de 3.000 metres d'altura. Increïble.
Després de descansar a la vora del riu, envoltat de natura, parets quilòmetriques i alguna que altra cascada, vam empendre el camí de sortida per la banda oest del parc per a dirigir-nos cap a San Francisco.
Desconec la màgia que tenen els parcs d'Amèrica per anar-te sorprenent un cop i un altre... Ja conduint cap a la sortida, el sol es començà a tapar per núvols... fins aquí res de nou. Però, de sobte, alguna reacció química va succeir que transformà el cel i el tenyí tot de vermell... el sol volia ser vist a través dels núvols, però ells no el deixaven i la sang de la lluita es vessava per tot el cel, deleitant-nos d'un paisatge de pel.lícula... Mai havia vist res similar. I al sortir del parc, el sol tornava a brillar amb la seva naturalitat de les 5 de la tarda, com si res hagués passat, potser un somni? No, Yosemite National Park.
Hores i més hores de conducció. Posta de sol inclosa. Carreteres nacionals. Interestatals. Autopistes. De nou per carreteres nacionals. Passant pel mig dels pobles. El nostre GPS: Garmin. Dubtes entre "La vía más rápida" o "La distancia más corta". Encara no havíem descobert l'opció activada infiltrada: "Evitar peajes". Volta al voltant de San Francisco. Està bé per conèixer les carreteres però no ara. Massa hores al volant. La nit ens agafa a l'entrada de San Francisco. Lloc per dormir? Tranquils, Best Western mai falla. A San Francisco? I vosaltres què us penseu? Això és com Nova York. Aquí la gent reserva amb mesos d'antel.lació. Mesos d'antel.lació, què és això? jeje. Però volem un lloc per dormir i el volem ja!! Busquem i busquem. GPS ajuda'ns!! Surtim de SF. Creuem un pont, no EL PONT. Busquem un altre Best Western. No existeix. Jaja de nou!! Però tenim un INN al cantó. Què fem? Que què fem? Ens quedem aquí!! Quina donassa a la recepció!! Jaja!! Quin accent més curiós aquest de Boston! Jaja!! Si ho sabessis... jajaja!! Ja estem a San Francisco!
Visita al fabulós Yosemite National Park, tenint en ment una cosa: a la nit ja arribàvem a San Francisco!! Total recorregut: 438 milles.
View Larger Map
Després del dia anterior i sabent el que ens quedava de viatge per avui, només podíem fer una cosa: esmorzar intensament per agafar forces per tot el dia!!
Tothom comenta que la diversitat de Califòrnia és sorprenent, doncs es queden curts. Si ahir ens trobàvem en una de les zones més àrides del comtat, avui ens situàvem en un parc natural amb majúscules: Yosemite National Park. Podríem dir que seria el clàssic parc que ens vindria al cap, però no per això menys fantàstic...
Es respirava frescor, les muntanyes encara resguardaven la neu dels mesos més gèlids, el verd dels arbres era intens i contrastava amb l'aigua blava glaciar dels llacs... i tot això succeïa a més de 3.000 metres d'altura. Increïble.
Després de descansar a la vora del riu, envoltat de natura, parets quilòmetriques i alguna que altra cascada, vam empendre el camí de sortida per la banda oest del parc per a dirigir-nos cap a San Francisco.
Desconec la màgia que tenen els parcs d'Amèrica per anar-te sorprenent un cop i un altre... Ja conduint cap a la sortida, el sol es començà a tapar per núvols... fins aquí res de nou. Però, de sobte, alguna reacció química va succeir que transformà el cel i el tenyí tot de vermell... el sol volia ser vist a través dels núvols, però ells no el deixaven i la sang de la lluita es vessava per tot el cel, deleitant-nos d'un paisatge de pel.lícula... Mai havia vist res similar. I al sortir del parc, el sol tornava a brillar amb la seva naturalitat de les 5 de la tarda, com si res hagués passat, potser un somni? No, Yosemite National Park.
Hores i més hores de conducció. Posta de sol inclosa. Carreteres nacionals. Interestatals. Autopistes. De nou per carreteres nacionals. Passant pel mig dels pobles. El nostre GPS: Garmin. Dubtes entre "La vía más rápida" o "La distancia más corta". Encara no havíem descobert l'opció activada infiltrada: "Evitar peajes". Volta al voltant de San Francisco. Està bé per conèixer les carreteres però no ara. Massa hores al volant. La nit ens agafa a l'entrada de San Francisco. Lloc per dormir? Tranquils, Best Western mai falla. A San Francisco? I vosaltres què us penseu? Això és com Nova York. Aquí la gent reserva amb mesos d'antel.lació. Mesos d'antel.lació, què és això? jeje. Però volem un lloc per dormir i el volem ja!! Busquem i busquem. GPS ajuda'ns!! Surtim de SF. Creuem un pont, no EL PONT. Busquem un altre Best Western. No existeix. Jaja de nou!! Però tenim un INN al cantó. Què fem? Que què fem? Ens quedem aquí!! Quina donassa a la recepció!! Jaja!! Quin accent més curiós aquest de Boston! Jaja!! Si ho sabessis... jajaja!! Ja estem a San Francisco!
diumenge, 17 d’agost del 2008
Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (VII)
Divendres, 25 de juliol
Ens acomiadem de Las Vegas per donar pas a la descoberta dels meravellosos parcs naturals. La nostra idea era visitar el Death Valley National Park i el Yosemite National Park en un mateix dia, però la immensitat del primer ens va abrumar i mig obligats per l'arribada de la nit, vam realitzar una parada a mig camí. Total recorregut: 302 milles.
View Larger Map
No sabíem què anàvem a veure. Cap a on ens dirigíem. Volíem visitar el parc nacional Yosemite, però pasàvem pel voltant del Death Valley NP... així que, per què no endinsar-s'hi també? Total, pel nom no suggeria gran cosa...
Estàvem ben equivocats. Jo crec que aquest parc reflecteix l'essència d'Amèrica, de les seves carreteres infinites, de la simplicitat transformada en bellesa...
El parc és gigantesc i durant gran part de les moltes hores que vam estar en ell, el termòmetre del nostre cotxe superava els 120 graus Farenheit (això és més de 50 graus Celsius)!! En aquest ambient tan salvatge és sorprenent que el paisatge et pugui impressionar... però així és. Pots trobar-te un conjunt de muntanyes formant plecs com si es deformessin per la calor de tants i tants dies seguits, o carreteretes enmig de les muntanyes rodejades de parets de muntanyes on la roca emeten colors diferents una de l'altra, talment com si varis pintors haguessin dedicat tota la seva vida d'artista en pintar totes i cada una de les roques al llarg de la carretera...
I mentres et vas deleitant de tots i tots els colors que caracteritzen a les roques, et topes en un petit poblet en el bell mig del parc, poses benzina (el dipòsit ja està a la meitat i l'has omplert el mateix dia!!), converses amb el dependent tan simpàtic que et trobes per allà, observes de prop un corb de veritat (qué grans que són!! Ara entenc moltes coses...) i llavors t'adones que ja són les 3 de la tarda, et trobes al mig del parc, encara no has dinat i caldrà modificar els plans de veure el Yosemite NP en el mateix dia... Qué guai!!
Ja sortint del parc, les sorpreses no s'acaben perquè per allà al mig, com qui no vol la cosa, pares el cotxe i caminant et trobes trepitjant sorra de les dunes que apareixen de sobte... Increïble!!
Més hores i hores de cotxe, sortim del parc i tornem a entrar a l'estat de Nevada (n'havíem sortit al matí just abans de trespassar l'entrada est del parc), més hores de cotxe amb posta de sol inclosa, com sempre fantàstica barrejant els colors del sol, amb el cel i a més aquí els colors de les roques... I conduim fins arribar a un poblet ja entrada la nit a mig camí entre els dos parcs... quin dia més sorprenent i increïble!!
Ens acomiadem de Las Vegas per donar pas a la descoberta dels meravellosos parcs naturals. La nostra idea era visitar el Death Valley National Park i el Yosemite National Park en un mateix dia, però la immensitat del primer ens va abrumar i mig obligats per l'arribada de la nit, vam realitzar una parada a mig camí. Total recorregut: 302 milles.
View Larger Map
No sabíem què anàvem a veure. Cap a on ens dirigíem. Volíem visitar el parc nacional Yosemite, però pasàvem pel voltant del Death Valley NP... així que, per què no endinsar-s'hi també? Total, pel nom no suggeria gran cosa...
Estàvem ben equivocats. Jo crec que aquest parc reflecteix l'essència d'Amèrica, de les seves carreteres infinites, de la simplicitat transformada en bellesa...
El parc és gigantesc i durant gran part de les moltes hores que vam estar en ell, el termòmetre del nostre cotxe superava els 120 graus Farenheit (això és més de 50 graus Celsius)!! En aquest ambient tan salvatge és sorprenent que el paisatge et pugui impressionar... però així és. Pots trobar-te un conjunt de muntanyes formant plecs com si es deformessin per la calor de tants i tants dies seguits, o carreteretes enmig de les muntanyes rodejades de parets de muntanyes on la roca emeten colors diferents una de l'altra, talment com si varis pintors haguessin dedicat tota la seva vida d'artista en pintar totes i cada una de les roques al llarg de la carretera...
I mentres et vas deleitant de tots i tots els colors que caracteritzen a les roques, et topes en un petit poblet en el bell mig del parc, poses benzina (el dipòsit ja està a la meitat i l'has omplert el mateix dia!!), converses amb el dependent tan simpàtic que et trobes per allà, observes de prop un corb de veritat (qué grans que són!! Ara entenc moltes coses...) i llavors t'adones que ja són les 3 de la tarda, et trobes al mig del parc, encara no has dinat i caldrà modificar els plans de veure el Yosemite NP en el mateix dia... Qué guai!!
Ja sortint del parc, les sorpreses no s'acaben perquè per allà al mig, com qui no vol la cosa, pares el cotxe i caminant et trobes trepitjant sorra de les dunes que apareixen de sobte... Increïble!!
Més hores i hores de cotxe, sortim del parc i tornem a entrar a l'estat de Nevada (n'havíem sortit al matí just abans de trespassar l'entrada est del parc), més hores de cotxe amb posta de sol inclosa, com sempre fantàstica barrejant els colors del sol, amb el cel i a més aquí els colors de les roques... I conduim fins arribar a un poblet ja entrada la nit a mig camí entre els dos parcs... quin dia més sorprenent i increïble!!
Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (VI)
Dijous, 24 de juliol
El segon dia a Las Vegas començava de bon matí. A les 7 ja ens venien a recollir per començar un tour pel canyó del Colorado. I per poc ens adormim!! No havíem posat despertador!! Sort que la Mar estava pendent... perquè jo m'hagués despertat a les 12 del migdia...
El tour ens portava en avioneta, juntament amb 7 persones més, cap a un petit aeroport del canyó del Colorado. Un cop allà pujàvem a un petit helicòpter que volava entremig del canyó fins a la base. I des del peu del riu Colorado navegàvem uns minutets pel riu per descobrir les immensitats del canyó, del riu i de tot plegat. Fantàstic!!
La tornada va ser també a corre-cuita, ja que per poc no arribem a l'aeroport a temps. El bus que vam agafar ens va portar a fer un tour extra quan nosaltres volíem anar directament a l'aeroport!! Sort que els horaris dels vols no eren tant estrictes com ens van dir...
Ja de tornada a l'hotel dencansem per recuperar forces i dediquem la tarda a compartir la passió americana pels outlets. Un centre comercial a les afores de Las Vegas enoooorme. Roba de primera marca a preus escandalosos. Tampoc no surtim tant cargats com ens pensàvem inicialment. Els ànims de la part femenina del viatge li impedien despertar la passió de les compres.
I una conversa al sortir de l'outlet canviarà el rumb de les nostres vides. Posar o no murs. Trencar els murs. Murs defensius. O murs creats per a ésser trencats.
Ja a la nit, decidim recórrer els hotels-casinos que ens resten dins l'avinguda Strip. Anem des dels grecs i romans de Montecarlo, al luxe extrem del Bellagio, passant per una rèpublic a escala de París i sopem, com no, en un italià a la plaça de Sant Marco de Venècia a la vora dels canals amb aigua, gòndoles i llum natural (artificial) com si fos les 12 del migdia, encara que eren les 11 de la nit.
Un no sap si sorprendre's per tot el que la ciutat significa o odiar-la per saber el què representa ecològica i socialment. Ciutat que descol.loca. Reitero de pas obligatori però des de la distància...
Ens acomiadem l'última nit de Las Vegas sense boda però amb un parell de rons filosofant de la vida...
El segon dia a Las Vegas començava de bon matí. A les 7 ja ens venien a recollir per començar un tour pel canyó del Colorado. I per poc ens adormim!! No havíem posat despertador!! Sort que la Mar estava pendent... perquè jo m'hagués despertat a les 12 del migdia...
El tour ens portava en avioneta, juntament amb 7 persones més, cap a un petit aeroport del canyó del Colorado. Un cop allà pujàvem a un petit helicòpter que volava entremig del canyó fins a la base. I des del peu del riu Colorado navegàvem uns minutets pel riu per descobrir les immensitats del canyó, del riu i de tot plegat. Fantàstic!!
La tornada va ser també a corre-cuita, ja que per poc no arribem a l'aeroport a temps. El bus que vam agafar ens va portar a fer un tour extra quan nosaltres volíem anar directament a l'aeroport!! Sort que els horaris dels vols no eren tant estrictes com ens van dir...
Ja de tornada a l'hotel dencansem per recuperar forces i dediquem la tarda a compartir la passió americana pels outlets. Un centre comercial a les afores de Las Vegas enoooorme. Roba de primera marca a preus escandalosos. Tampoc no surtim tant cargats com ens pensàvem inicialment. Els ànims de la part femenina del viatge li impedien despertar la passió de les compres.
I una conversa al sortir de l'outlet canviarà el rumb de les nostres vides. Posar o no murs. Trencar els murs. Murs defensius. O murs creats per a ésser trencats.
Ja a la nit, decidim recórrer els hotels-casinos que ens resten dins l'avinguda Strip. Anem des dels grecs i romans de Montecarlo, al luxe extrem del Bellagio, passant per una rèpublic a escala de París i sopem, com no, en un italià a la plaça de Sant Marco de Venècia a la vora dels canals amb aigua, gòndoles i llum natural (artificial) com si fos les 12 del migdia, encara que eren les 11 de la nit.
Un no sap si sorprendre's per tot el que la ciutat significa o odiar-la per saber el què representa ecològica i socialment. Ciutat que descol.loca. Reitero de pas obligatori però des de la distància...
Ens acomiadem l'última nit de Las Vegas sense boda però amb un parell de rons filosofant de la vida...
Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (V)
Dimecres, 23 de juliol
Avui era el gran dia que arribàvem a la ciutat del vici per excel.lència: Las Vegas. Total recorregut: 281 milles.
View Larger Map
El dia s'esperava dur per la quantitat d'hores al volant fins a arribar a la ciutat del pecat, canviant fins i tot d'estat, Nevada amb la seva única Las Vegas.
Les carreteres, com no, llargues, molt llargues, rectes, molt rectes... infinites. El cel, les muntanyes i la carretera es fusionava en l'horitzó. Un no sabia què era què. Encara que el plaer visual que representava tot això transformava el que semblaria una conducció monótona amb el pilot automàtic clavat a 60mph amb una sensació indescriptible de conducció. Això és conduir per Amèrica!!
Hores i més hores al volant. L'esgotament es fa notar. Els dies al volant comencen ja a sumar. És necessari fer el primer i que esdevindrà únic canvi de conductor en tot el viatge. Descans com a co-pilot. Relax. Somni... zzzz.... Desperto. 72 milles per Las Vegas. Què?? Només?? La ciutat està aquí!! I l'hotel un dels grans: Luxor. (però barat, eh? jeje). L'avinguda de l'hotel, la més famosa: Strip.
Luxe i més luxe. Casinos per tot arreu. Paranoia. Gent. Gent. Encara més gent. Estructures inimaginables. Una platja al peu d'un hotel. Una piràmide egípcia. Lluites de cavallers al castell de la vora. Passejos pel mig de Broadway. Un sopar de categoria en l'italià de Little Italy. Creuem el pont de Brooklyn i foto amb l'estàtua de la llibertat. Panells lluminosos per tot arreu. Ens trobem a Times Square? Anem a un dels grans: MGM. Luxe i més luxe. I més paranoia. Una selva allà el mig. Lleons ja dormits. Més casinos i més vici. Gent amunt i gent avall. Diners que es fonen al mateix ritme que es crema benzina i es malgasta electricitat. Tot és exageració. Tot es descontrol controlat per càmares, vigilants i policia. Descontrol sota control. Diversió per a rics i pobres. Diversió? No, no. Diners. Massa diners. Massa diners gastats. Massa diners malgastats.
Las Vegas. Ciutat única. D'exageracions. De parada obligatòria.
Avui era el gran dia que arribàvem a la ciutat del vici per excel.lència: Las Vegas. Total recorregut: 281 milles.
View Larger Map
El dia s'esperava dur per la quantitat d'hores al volant fins a arribar a la ciutat del pecat, canviant fins i tot d'estat, Nevada amb la seva única Las Vegas.
Les carreteres, com no, llargues, molt llargues, rectes, molt rectes... infinites. El cel, les muntanyes i la carretera es fusionava en l'horitzó. Un no sabia què era què. Encara que el plaer visual que representava tot això transformava el que semblaria una conducció monótona amb el pilot automàtic clavat a 60mph amb una sensació indescriptible de conducció. Això és conduir per Amèrica!!
Hores i més hores al volant. L'esgotament es fa notar. Els dies al volant comencen ja a sumar. És necessari fer el primer i que esdevindrà únic canvi de conductor en tot el viatge. Descans com a co-pilot. Relax. Somni... zzzz.... Desperto. 72 milles per Las Vegas. Què?? Només?? La ciutat està aquí!! I l'hotel un dels grans: Luxor. (però barat, eh? jeje). L'avinguda de l'hotel, la més famosa: Strip.
Luxe i més luxe. Casinos per tot arreu. Paranoia. Gent. Gent. Encara més gent. Estructures inimaginables. Una platja al peu d'un hotel. Una piràmide egípcia. Lluites de cavallers al castell de la vora. Passejos pel mig de Broadway. Un sopar de categoria en l'italià de Little Italy. Creuem el pont de Brooklyn i foto amb l'estàtua de la llibertat. Panells lluminosos per tot arreu. Ens trobem a Times Square? Anem a un dels grans: MGM. Luxe i més luxe. I més paranoia. Una selva allà el mig. Lleons ja dormits. Més casinos i més vici. Gent amunt i gent avall. Diners que es fonen al mateix ritme que es crema benzina i es malgasta electricitat. Tot és exageració. Tot es descontrol controlat per càmares, vigilants i policia. Descontrol sota control. Diversió per a rics i pobres. Diversió? No, no. Diners. Massa diners. Massa diners gastats. Massa diners malgastats.
Las Vegas. Ciutat única. D'exageracions. De parada obligatòria.
Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (IV)
Dimarts, 22 de juliol
Avui, ens adentràvem en el desert californià per a conèxier Palm Springs i visitar el primer parc nacional peculiar: Joshua Tree National Park. El recorregut total del dia: 388 milles.
Nota: El recorregut que es mostra en aquest google maps no és del tot exacte, cal que cliqueu a View Larger Map per a obtenir la ruta exacta)
View Larger Map
De bon matí ja ens llevàrem sabent que s'havien acabat les platgetes, la costa pacífica i la crema solar factor 45 (almenys per uns dies). Ara ens tocava endinsar-nos en la immensitat del desert californià fent parada i fonda en una ciutat força coneguda com Palm Springs.
La ciutat de Palm Springs està establida al bell mig d'un desert totalment àrid rodejat per muntanyes. Sembla totalment increïble com aquella quantitat de cases poden aparéixer així de forma sorprenent. No hi ha res durant milles i milles i de sobte, et topes amb la ciutat. Un cop més, Califòrnia et sorprèn.
Després de descansar a l'hotel, decidim dedicar tota la tarda a descobrir el primer parc natural, del qual tant m'han parlat els darrers dies, el Joshua Tree National Park. Aquest parc natural és peculiar degut al seu arbre-cactus famós que dóna lloc al nom del mateix parc: Joshua Tree.
Estàs conduint pel bell mig del parc, la qual cosa ja sorprèn perquè el parc es pot visitar pràcticament en la seva totalitat en el propi cotxe, i comencen a aparéixer una espècia d'arbres, mig arbre i mig cactus, que són molt i molt curiosos. A més a més també observem un tipus de roca molt similar a la de Montserrat.
Passem tota la tarda conduint pel meravellós parc amb el cotxe descapotat sentint la calor i el vent sobre les nostres espatlles i gaudint com mai del moment!!
Mentre tornem a l'hotel de Palm Springs ens deleitem amb una posta de sol magnífica... Anem a sopar en un dels pocs llocs que queda oberts a les 11 de la nit i toca anar a dormir aviat perquè l'endemà serà un dia molt dur...
Avui, ens adentràvem en el desert californià per a conèxier Palm Springs i visitar el primer parc nacional peculiar: Joshua Tree National Park. El recorregut total del dia: 388 milles.
Nota: El recorregut que es mostra en aquest google maps no és del tot exacte, cal que cliqueu a View Larger Map per a obtenir la ruta exacta)
View Larger Map
De bon matí ja ens llevàrem sabent que s'havien acabat les platgetes, la costa pacífica i la crema solar factor 45 (almenys per uns dies). Ara ens tocava endinsar-nos en la immensitat del desert californià fent parada i fonda en una ciutat força coneguda com Palm Springs.
La ciutat de Palm Springs està establida al bell mig d'un desert totalment àrid rodejat per muntanyes. Sembla totalment increïble com aquella quantitat de cases poden aparéixer així de forma sorprenent. No hi ha res durant milles i milles i de sobte, et topes amb la ciutat. Un cop més, Califòrnia et sorprèn.
Després de descansar a l'hotel, decidim dedicar tota la tarda a descobrir el primer parc natural, del qual tant m'han parlat els darrers dies, el Joshua Tree National Park. Aquest parc natural és peculiar degut al seu arbre-cactus famós que dóna lloc al nom del mateix parc: Joshua Tree.
Estàs conduint pel bell mig del parc, la qual cosa ja sorprèn perquè el parc es pot visitar pràcticament en la seva totalitat en el propi cotxe, i comencen a aparéixer una espècia d'arbres, mig arbre i mig cactus, que són molt i molt curiosos. A més a més també observem un tipus de roca molt similar a la de Montserrat.
Passem tota la tarda conduint pel meravellós parc amb el cotxe descapotat sentint la calor i el vent sobre les nostres espatlles i gaudint com mai del moment!!
Mentre tornem a l'hotel de Palm Springs ens deleitem amb una posta de sol magnífica... Anem a sopar en un dels pocs llocs que queda oberts a les 11 de la nit i toca anar a dormir aviat perquè l'endemà serà un dia molt dur...
dijous, 7 d’agost del 2008
Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (III)
Dilluns, 21 de juliol
Avui sí que ja tocava acomiadar-se de Los Angeles, ciutat que ja no tornaríem fins el darrer dia, per a iniciar el nostre compte particular de milles amb el cotxe. Com a primer dia de conducció per carretera serien unes 133 milles fins a San Diego:
View Larger Map
San Diego és la tercera ciutat més gran de Califòrnia. No li falta el seu downtown, les seves grans avingudes, les seves espectaculars platges... sembla un Los Angeles sense tantes autopistes (que la veritat s'agraeix moltíssim). I a unes poques milles de la frontera mexicana!! Vam estar temptats de quedar-nos a dormir en territori mexicà, però ja ens desviàvem massa de la nostra ruta inicial i no ens quedaria temps per a visitar tot el que volíem... Ens ho reservem per a una altra ocasió!
A falta d'anar a visitar Mèxic vam decidir anar a sopar en un mexicà on vam poder assaborir uns autèntics natxos amb guacamole i quesadillas com mai les havíem provat. Mmmmm.... ja em venen ganes de menjar-ne de nou només de pensar-hi...
Avui sí que ja tocava acomiadar-se de Los Angeles, ciutat que ja no tornaríem fins el darrer dia, per a iniciar el nostre compte particular de milles amb el cotxe. Com a primer dia de conducció per carretera serien unes 133 milles fins a San Diego:
View Larger Map
San Diego és la tercera ciutat més gran de Califòrnia. No li falta el seu downtown, les seves grans avingudes, les seves espectaculars platges... sembla un Los Angeles sense tantes autopistes (que la veritat s'agraeix moltíssim). I a unes poques milles de la frontera mexicana!! Vam estar temptats de quedar-nos a dormir en territori mexicà, però ja ens desviàvem massa de la nostra ruta inicial i no ens quedaria temps per a visitar tot el que volíem... Ens ho reservem per a una altra ocasió!
A falta d'anar a visitar Mèxic vam decidir anar a sopar en un mexicà on vam poder assaborir uns autèntics natxos amb guacamole i quesadillas com mai les havíem provat. Mmmmm.... ja em venen ganes de menjar-ne de nou només de pensar-hi...
Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (II)
Diumenge, 20 de juliol
El meu primer esmorzar a Califòrnia i ja vaig provar la meva primera muffin i a més de Blueberry!! Mmmmm...
Ben dolcets vam decidir conèixer en primera persona el tant conegut Passeig de la Fama o Passeig de les Estrelles o directament, Hall of Fame de Los Angeles juntament amb el Kodak Theater on es cel.lebra cada any la festa de lliurament dels premis cinematogràfics americans, els Òscars. Per ser sincer, cal dir que és força trist... m'imaginava quelcom molt més espectacular. Els americans són els reis de crear façanes impressionants però que en realitat són
de cartró-pedra... De totes formes, havíem de treure'ns les típiques fotos... Què guiris que som!!
I quina sorpresa ens enduem quan arribem al cotxe i ens trobem una multa d'aparcament en el nostre fabulós cotxe!! De fet, l'agent (dona) ens l'acabava de receptar i el meu accent latino no la va convéncer per a que ens la tregués... (hauré de perfeccionar-lo).
Pensant en que allò no ens espatllaria el dia, ens posem rumb a conduir amb el descapotable pels barris de la gent extremadament rica: Bel Air, Melrose Place, Beverly Hills... I fotografiem, com no podia ser d'altra manera, la muntanya amb les lletres tant famoses...
Desconcerta està circulant per aquells carrers amb les enormes mansions d'aquella gent, quan uns metres més enllà et topes amb cases que en una forta ventada o petit terratrèmol se les emporta sense problemes...
Ja amb ganes de torrar-nos de nou al sol de Califòrnia, decidim conèixer les platges de Malibú. Així que ens situem en una de les moltíssimes platges que un pot trobar al llarg de la costa a prop de Los Angeles, gaudim de l'aigua, la sorra i els surfers durant unes horetes... Temps suficient com per algú provés d'obrir-nos el cotxe i robar-nos tot el que teníem a dins... Buff! Sort que o el cotxe era massa complicat per ésser obert o la persona que ho intentava no era el suficient hàbil. El tema fou que no van aconseguir obrir-nos el cotxe però teníem el pany del maleter trencat i després que obríssim nosaltres el maleter amb la clau, ja no vam poder tornar-lo a tancar... Quin desastre!! Així que vam haver de bescanviar el cotxe per un altre de les mateixes característiques... aquest cop, però de color blanc, molt millor, i esperant que ens portés més bona sort!!
Degut a la nostra tossuderia de que ningú no ens podia espatllar els magnífics dies per Califòrnia, i encara que ja s'estava ponent el sol, vam dirigir-nos a Venice Beach per gaudir de nou de les autèntiques platges d'allà i poder acabar el dia amb un bon sabor de boca...
El meu primer esmorzar a Califòrnia i ja vaig provar la meva primera muffin i a més de Blueberry!! Mmmmm...
Ben dolcets vam decidir conèixer en primera persona el tant conegut Passeig de la Fama o Passeig de les Estrelles o directament, Hall of Fame de Los Angeles juntament amb el Kodak Theater on es cel.lebra cada any la festa de lliurament dels premis cinematogràfics americans, els Òscars. Per ser sincer, cal dir que és força trist... m'imaginava quelcom molt més espectacular. Els americans són els reis de crear façanes impressionants però que en realitat són
de cartró-pedra... De totes formes, havíem de treure'ns les típiques fotos... Què guiris que som!!
I quina sorpresa ens enduem quan arribem al cotxe i ens trobem una multa d'aparcament en el nostre fabulós cotxe!! De fet, l'agent (dona) ens l'acabava de receptar i el meu accent latino no la va convéncer per a que ens la tregués... (hauré de perfeccionar-lo).
Pensant en que allò no ens espatllaria el dia, ens posem rumb a conduir amb el descapotable pels barris de la gent extremadament rica: Bel Air, Melrose Place, Beverly Hills... I fotografiem, com no podia ser d'altra manera, la muntanya amb les lletres tant famoses...
Desconcerta està circulant per aquells carrers amb les enormes mansions d'aquella gent, quan uns metres més enllà et topes amb cases que en una forta ventada o petit terratrèmol se les emporta sense problemes...
Ja amb ganes de torrar-nos de nou al sol de Califòrnia, decidim conèixer les platges de Malibú. Així que ens situem en una de les moltíssimes platges que un pot trobar al llarg de la costa a prop de Los Angeles, gaudim de l'aigua, la sorra i els surfers durant unes horetes... Temps suficient com per algú provés d'obrir-nos el cotxe i robar-nos tot el que teníem a dins... Buff! Sort que o el cotxe era massa complicat per ésser obert o la persona que ho intentava no era el suficient hàbil. El tema fou que no van aconseguir obrir-nos el cotxe però teníem el pany del maleter trencat i després que obríssim nosaltres el maleter amb la clau, ja no vam poder tornar-lo a tancar... Quin desastre!! Així que vam haver de bescanviar el cotxe per un altre de les mateixes característiques... aquest cop, però de color blanc, molt millor, i esperant que ens portés més bona sort!!
Degut a la nostra tossuderia de que ningú no ens podia espatllar els magnífics dies per Califòrnia, i encara que ja s'estava ponent el sol, vam dirigir-nos a Venice Beach per gaudir de nou de les autèntiques platges d'allà i poder acabar el dia amb un bon sabor de boca...
dimecres, 6 d’agost del 2008
Crònica del viatge a la costa oest d'EUA (I)
Dissabte, 19 de juliol
Després d'un viatge relaxant de 6 horetes arribem a Los Angeles al matí amb ànsies de descobrir qualsevol ésser fora del normal, tal com comenten les guies que hem estat rellegint amb anterioritat sobre Califòrnia. La nostra intenció és passar dos dies visitant la ciutat, però tot i així, agafem ja un cotxe, que no deixarem fins al darrer dia, degut a què Los Angeles, com la majoria de ciutats típicament americanes, requereix d'un mitjà de transport privat per a ésser pròpiament visitades.
Pràcticament ens passem tot el dia d'autopista en autopista, fent un curs accelerat per a entendre el GPS Garmin, que havíem també llogat, per poder dirigir-nos a alguna de les platjes de pel.lícula que tenia Los Angeles. Transcorregudes unes llargues hores i havent inclús parat a un Pollo loco, conseguírem arribar a una de les somniades platjes, en aquest cas, es tractava de Hermosa Beach. Llàstima que ja s'estava ponent el sol i el clima no acompanyava per estrenar l'aigua de l'oceà Pacífic...
Ja per la nit tornant a la caseta de l'amic de la Mar per a descansar del primer dia esgotador (les 3 hores de jet lag començaven a passar factura) i ja quasi sent uns experts del GPS, agafàrem una increïble ruta de carretera serpentejada a través de Beverly Hills i Mulholland Drive (ja m'imaginava al David Lynch conduint per allà mentre es recreava la seva paranormal pel.lícula...).
Després d'un viatge relaxant de 6 horetes arribem a Los Angeles al matí amb ànsies de descobrir qualsevol ésser fora del normal, tal com comenten les guies que hem estat rellegint amb anterioritat sobre Califòrnia. La nostra intenció és passar dos dies visitant la ciutat, però tot i així, agafem ja un cotxe, que no deixarem fins al darrer dia, degut a què Los Angeles, com la majoria de ciutats típicament americanes, requereix d'un mitjà de transport privat per a ésser pròpiament visitades.
Pràcticament ens passem tot el dia d'autopista en autopista, fent un curs accelerat per a entendre el GPS Garmin, que havíem també llogat, per poder dirigir-nos a alguna de les platjes de pel.lícula que tenia Los Angeles. Transcorregudes unes llargues hores i havent inclús parat a un Pollo loco, conseguírem arribar a una de les somniades platjes, en aquest cas, es tractava de Hermosa Beach. Llàstima que ja s'estava ponent el sol i el clima no acompanyava per estrenar l'aigua de l'oceà Pacífic...
Ja per la nit tornant a la caseta de l'amic de la Mar per a descansar del primer dia esgotador (les 3 hores de jet lag començaven a passar factura) i ja quasi sent uns experts del GPS, agafàrem una increïble ruta de carretera serpentejada a través de Beverly Hills i Mulholland Drive (ja m'imaginava al David Lynch conduint per allà mentre es recreava la seva paranormal pel.lícula...).
dimarts, 5 d’agost del 2008
La Califòrnia inoblidable
Quan intentava imaginar-me com seria la costa oest d'Estats Units quasi em forçava a pensar que les ciutats tan anomenades com Los Angeles, San Francisco o Las Vegas m'haurien d'encantar i reservava totalment en un discret segon terme la resta d'ubicacions que pogués visitar...
El meu to ja denota que no fou ben bé així, més aviat al contrari. Està clar que aquestes tres ciutats són tan emblemàtiques que hom recomana realitzar una parada de forma obligada en qualsevol viatge per la costa oest.
De totes maneres, el que vull destacar en aquest breu post és la quantitat de sensacions diverses que m'enduc del simple fet de conduir en cotxe per aquelles carreteres inacabables, totalment rectes, on la vista et juga una mala passada i no saps discernir si el que està més enllà és la carretera, la muntanya, el desert o el cel amb aquest color tan peculiar d'infinit... sensacions tan estranyes com visitar tot un parc nacional en cotxe, quedant-te cautivat pel joc de colors de les vessants de les muntanyes desèrtiques mentre segueixes la serpentejada carretera que embolcallen, seguir conduint i topar-te amb unes dunes de sorra fina com si ens trobéssim al bell mig del Sàhara, però no, calia recordar-se que ens trobàvem al Death Valley National Park... seguir gaudint de la conducció per les meravelloses carreteres unes escasses hores més i trobar-te en un llac inmens d'un blau intens envoltat d'arbrers gegantins on es respirava aire pur i fresc com si ens trobéssim a Canadà, però no, calia recordar en aquest cas que estàvem al Yosemite National Park a més de 3.000 metres d'altura... sensacions com descansar per la nit en un poblet encantador de la costa, aturar-te al sortir del restaurant ja en plena nit i escoltar el silenci... poder conversar amb la gent tran tranquil.la i encantadora de l'estat de Califòrnia... i milers de sensacions que m'han sorprès i m'enduc en el record molt més que les enormes ciutats, entrecreuades per centenars d'autopistes, cremant gasolina de forma exagerada, on la pobresa i la riquesa extrema es barregen sense contemplacions... sense cap mena de dubte, això és Califòrnia!!
El meu to ja denota que no fou ben bé així, més aviat al contrari. Està clar que aquestes tres ciutats són tan emblemàtiques que hom recomana realitzar una parada de forma obligada en qualsevol viatge per la costa oest.
De totes maneres, el que vull destacar en aquest breu post és la quantitat de sensacions diverses que m'enduc del simple fet de conduir en cotxe per aquelles carreteres inacabables, totalment rectes, on la vista et juga una mala passada i no saps discernir si el que està més enllà és la carretera, la muntanya, el desert o el cel amb aquest color tan peculiar d'infinit... sensacions tan estranyes com visitar tot un parc nacional en cotxe, quedant-te cautivat pel joc de colors de les vessants de les muntanyes desèrtiques mentre segueixes la serpentejada carretera que embolcallen, seguir conduint i topar-te amb unes dunes de sorra fina com si ens trobéssim al bell mig del Sàhara, però no, calia recordar-se que ens trobàvem al Death Valley National Park... seguir gaudint de la conducció per les meravelloses carreteres unes escasses hores més i trobar-te en un llac inmens d'un blau intens envoltat d'arbrers gegantins on es respirava aire pur i fresc com si ens trobéssim a Canadà, però no, calia recordar en aquest cas que estàvem al Yosemite National Park a més de 3.000 metres d'altura... sensacions com descansar per la nit en un poblet encantador de la costa, aturar-te al sortir del restaurant ja en plena nit i escoltar el silenci... poder conversar amb la gent tran tranquil.la i encantadora de l'estat de Califòrnia... i milers de sensacions que m'han sorprès i m'enduc en el record molt més que les enormes ciutats, entrecreuades per centenars d'autopistes, cremant gasolina de forma exagerada, on la pobresa i la riquesa extrema es barregen sense contemplacions... sense cap mena de dubte, això és Califòrnia!!
dijous, 17 de juliol del 2008
Balanç del primer mes...
Des de dilluns que vull afegir aquest post i no hi ha manera... per fi avui, ja a punt d'anar-me'n a dormir, dedico uns minutets a fer aquesta reflexió del primer mes. I és que dilluns 14 de juliol va fer un mes que vaig arribar a terres bostonianes... un mes!!
I és clar, si em paro a pensar, en la primera setmana vaig fer això, després també això altre, i les dues darreres setmanes al nou piset més coses cap aquí i cap allà i mira per on, un mes ha passat!!
Si hagués de definir en una sola paraula aquest mes, ara per ara, seria NORMALITAT. I és cert, perquè és obvi que la gent parla en anglès, les faccions de la gent són diferents, els carrers i un llarg etcétera. Però salvant aquestes distàncies, i en tant sols un mes, podria i puc afirmar que em sento pràcticament com si fos a Barcelona. D'acord, tampoc no veig a la gent que acostumava a veure (però parlo o els escric sovint, a vegades més del que ho faria si fos a Barcelona), tampoc no vaig als lloc habituals, etc.
Com torno a reiterar, salvant això, Boston em sembla una ciutat totalment cosmopolita però alhora acollidora. En un moment estàs al centre de la ciutat, on el ritme esdevé frenètic típic d'una ciutat de negocis, però et dirigeixes al gran parc del seu centre i estàs en la més absoluta calma. Per altra banda, donat que no és una ciutat enorme, tant sols deixant el centre i les zones més concorregudes, et plantes en una zona molt més tranquil.la i acollidora, un barri típic del més càlid i habitual, on no et fa falta apropar-te al centre per res. Jo mateix per exemple, fa més de 15 dies que no passejo pel centre. Preferixo caminar i donar vols per Cambridge, a vora del riu, per la zona de l'Esplanade que és per on surto normalment a córrer...
De fet, molt cops m'he de forçar a recordar-ho: que sóc a Boston!!
I ara ja estic frisant per a començar els meus viatges per conèixer Amèrica, els quals ja us aniré deleitant amb successius posts en el meu bloc...
I és clar, si em paro a pensar, en la primera setmana vaig fer això, després també això altre, i les dues darreres setmanes al nou piset més coses cap aquí i cap allà i mira per on, un mes ha passat!!
Si hagués de definir en una sola paraula aquest mes, ara per ara, seria NORMALITAT. I és cert, perquè és obvi que la gent parla en anglès, les faccions de la gent són diferents, els carrers i un llarg etcétera. Però salvant aquestes distàncies, i en tant sols un mes, podria i puc afirmar que em sento pràcticament com si fos a Barcelona. D'acord, tampoc no veig a la gent que acostumava a veure (però parlo o els escric sovint, a vegades més del que ho faria si fos a Barcelona), tampoc no vaig als lloc habituals, etc.
Com torno a reiterar, salvant això, Boston em sembla una ciutat totalment cosmopolita però alhora acollidora. En un moment estàs al centre de la ciutat, on el ritme esdevé frenètic típic d'una ciutat de negocis, però et dirigeixes al gran parc del seu centre i estàs en la més absoluta calma. Per altra banda, donat que no és una ciutat enorme, tant sols deixant el centre i les zones més concorregudes, et plantes en una zona molt més tranquil.la i acollidora, un barri típic del més càlid i habitual, on no et fa falta apropar-te al centre per res. Jo mateix per exemple, fa més de 15 dies que no passejo pel centre. Preferixo caminar i donar vols per Cambridge, a vora del riu, per la zona de l'Esplanade que és per on surto normalment a córrer...
De fet, molt cops m'he de forçar a recordar-ho: que sóc a Boston!!
I ara ja estic frisant per a començar els meus viatges per conèixer Amèrica, els quals ja us aniré deleitant amb successius posts en el meu bloc...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
