Balanç de la primera setmana

Bueno, per bé o per mal, el temps va passant i com qui no vol la cosa... just ja fa una setmana que estic per Boston... Buf!! Déu n'hi do, no?

Com tot, hi ha moltíssimes vistes possibles per analitzar aquesta setmana, ara mateix i a les 23:30 de la nit d'un dissabte podríem dir que no estic precisament animat com per veure aquesta setmana amb els millors ulls possibles, ja que les forces del dia ja decauen i això segurament denotarà un cert pessimisme o, segons com es miri, tranquil·litat en aquesta reflexió.

Si posem pel cas que hagués sigut una setmana de vacances per Boston, la gent es sorprendria dels pocs llocs que he visitat comparat amb la meva energia de "hovullvisitartotenundia", però és clar, aquí a Boston no hi sóc pas per estar-m'hi de vacances... més aviat per iniciar un nou projecte personal de la meva vida.

Vist així, i fent un resum breu del que ha estat la setmana: establiment, obertura d'un compte bancari, adquisició d'un telèfon mòbil estadounidenc, búsqueda i captura d'una nova habitació per sis mesos, localització d'una bona acadèmia on cursar el TOEFL + GMAT i el més important de tot, confirmació que no em cal tornar a Barcelona fins el setembre. Com deia, vist així, podríem afirmar que els objectius inicials que m'havia plantejat s'han aconseguit de forma millor del que m'esperava.

Així doncs, sembla tot perfecte? Doncs no, evidentment. És estrany, però com pot influenciar la psicologia en la forma de veure i viure una ciutat... Es pot estar viatjant pel punt més recòndit del planeta i no trobar a faltar ningú en cap moment, tot al contrari, pot narrar aventures formidables estant allà sent l'enveja de tothom i tornar per explicar-les de viva veu a la gent que comparteix el teu dia a dia. No obstant, jo em trobo a Boston, una ciutat més que encantadora, amb gent agradable i respectuosa, diversitats de cultures i de llengües, una de les cunes de la cultura estudiantil, i tot i així, em sento com una puça en aquest món, com que cada dia requereix d'un esforç inhumà per sortir de casa i veure aquests carrers, conversar amb la gent o fer qualsevol activitat, per senzilla que sembli. Tot, absolutament tot, requereix d'un "Vinga va!" adicional... i això al llarg del dia es nota...

Potser si la gent que tant m'aprecio estessin amb mi, o si demà ja vingués algú a visitar-me...

Bé, però aquestes són les típiques situacions d'inici d'un nou cicle. Tot és nou i diferent a l'anterior, totalment desconegut, on cada pas esdevé un sacrifici, pero alhora el següent pas ja no és tan feixuc, la temor al desconegut i a l'error frena l'ansietat per conéixer nous llocs i un tendeix a recloure's en si mateix, en el poc que coneix. Però, són aquests moments els que cal afrontar per anar creixent i posar-se a prova. Cada nou repte superat esdevé una minsa alegria, però alegria al capdavall.

És per això que aquesta setmana no deixa d'ésser el primer pas d'aquesta nova aventura, d'aquest nou cicle que he decidit iniciar perquè creia i crec que podré fer-ho. Qui sap on seré d'aquí un any i mig... desembre de 2009, però segur que per aleshores aquest primer pas d'aquesta setmana, per petit i minúscul que es veurà, esdevindrà molt important...