I la selecció espanyola de futbol és campeona d'Europa

Seguint amb aquesta falera d'exportar la cultura nacional per les terres d'ençà, avui ha tocat el torn, ens pesi o no, a la selecció espanyola de futbol.

Em veig obligat a matitzar això de defensar la selecció espanyola... És clar, que em sentiria més orgullós d'animar la selecció catalana, sentir El cant dels segadors en els estadis em faria posar la pell de gallina de l'emoció... però amics meus, el que tenim ara per ara, és una selecció de jugadors de tot el territori espanyol, que són molt i molt bons, on també tenim a jugadors catalans com ara en Puyol o en Xavi, i no pel fet de dur una samarreta o una altra deixen de ser ells mateixos.

Després d'aquesta puntualització, ja dic obertament que avui he animat i molt la selecció espanyola. El company de pis turc-alemany (Oezcan) defensant Alemanya, un amic seu novaiorquès (Jay) en terreny neutral i jo, defensant Espanya, hem anat al pub irlandès de la cantonada, per a gaudir d'aquesta emocionant final.

I la final no ha defraudat. Bon joc amb molt bon fair play, alternatives per ambdues seleccions i un gran gol d'un murri i alhora que molt ràpid Fernando Torres, "El Niño". Que per cert, m'han preguntat perquè li diuen així i jo, amb la meva cultura futbolera, els hi he respost que no en tenia ni idea... jeje

Així doncs, després del partit, alguns més contents que d'altres, hem tornat cap al piset perquè anunciaven tormentes fortes (tot i que aleshores feia un sol radiant). I així ha estat, que una hora més tard ha caigut un aiguat de por (com sol ser habitual per aquí) i mitja hora més tard, ha tornat a sortir el sol... El temps d'aquí sí que està ben boig!! Ja ho diu la gent d'aquí:

Si no t'agrada el temps de Boston... espera't mitja hora.

El dissabtes a Boston i altres reflexions...

Un altre cop ja som dissabte a la nit... Què tindran d'especial aquestes nits que si no surto em venen ganes d'escriure de nou? Serà que el meu cos ja comença a tenir "mono" de festa i alcohol?

Bé, en tot cas, tot just ara fa una setmana del meu primer escrit al meu bloc, aquell escrit més aviat pessimista que demanava canvis per afrontar els següents dies... i com ha canviat la perspectiva en una setmana! No tant per la quantitat de coses fetes, sinó més aviat per la qualitat de les poques que he fet. I sobretot una, ja estic instal·lat en el nou pis!! Un nou pis on tinc una habitació que me l'he adaptat a la meva manera i vaig millorant dia a dia. I no sé què té aquest pis, si els companys tan encantadors, si l'ubicació que està en una zona tranquil·la però a minuts caminant de pràcticament tot, si l'habitació que m'encanta o tot plegat, però en aquest pis m'hi sento molt i molt bé!! ...serà qüestió d'intentar allargar l'estada per aquí...

Ara també estava pensant que aquest dilluns ja farà un mes que vaig deixar la feina... ja un mes!! Buff!! Novament, què ràpid que passa el temps!! Si bé, és cert que aquest mes he anat de bòlid per poder acabar de tancar els temes pendents i preparar el futur per Boston, però un mes!! Aquest mes (i espero que fins setembre) ha sigut el meu auto-regal per poder relaxar-me i permetre'm planificar el futur amb calma, i sobretot, recargar-me d'energia des de l'altra banda de l'oceà...

Com deia, avui torna a ser dissabte a la nit, i sembla que de moment, ens resistim a sortir per Boston. Avui semblava que anava a conéixer la vida nocturna bostoniana amb el meu ex-company de pis peruà, en Renan, però al final, després d'arreglar-li el transformador del seu portàtil (ara resultarà que sóc un manetes, saps?), hem sopat a casa uns macarrons que havia preparat per dinar i entre una copeta de vi i una altra, se'ns ha fet tard... Bé, potser demà guanya Espanya l'Eurocopa i podrem sortir a cel·lebrar-ho -qualsevol excusa és bona per sortir, no?-.

Les primeres curses per Boston

Bueno, bueno, bueno, com que ja m'han arribat veus que l'escuadró invencible d'atletisme s'està desmembrant per moments -que si em tinc dolor d'esquena i em recomanen repòs, que si torno a tenir punxades al genoll i deixaré de córrer...-, he cregut convenient prendre cartes a l'assumpte i ser jo qui aixequi els ànims atlètics.

Així doncs, m'he posat mans a l'obra i ja porto dos dies surtint a córrer per Boston. I us haig de dir que just en la zona que estic, es poden crear unes rutes increïbles!! On es recorre tota la zona del riu "Charles river" al llarg de la zona anomenada "The Esplanade" entre dos ponts que creuen el riu... Aquí sí que donen ganes de córrer!! Un dia que surti a córrer amb la càmara treuré unes instantànies que només voldreu venir per veure-ho en viu!!

Per a què pugueu comprovar les rutes que he seguit fins ara, us passo els enllaços de la ruta d'ahir i de la d'avui. Val a dir però, que es nota i molt, el mes d'inactivitat i de tants sopars i festes... buff!!

Ens posem al dia?

Com ja fa dies que estic per Boston i segurament us preguntareu, com molts ja heu fet, quin és el meu dia a dia, he pensat - "què millor que mostrar les imatges i vídeos enregistrats fins ara?".

Doncs, així que, aprofitant el context del bloc, us passo l'enllaç de la secció dins la meva pàgina del flickr que he creat per documentar aquesta nova vida.

En ella, podreu trobar les primeres impressions en terra estadounidenca (a l'aeroport de Filadèlfia), contemplar alguna perspectiva del "downtown" de Boston, gaudir del fabulós paisatge del parc de Boston anomenat "Boston Common" on també inclou alguns vídeos on m'enregistro durant la meva solitud i panoràmiques tant del pis antic (aquí només de l'equip multimèdia) com del nou pis (l'habitació abans i després d'entrar-hi jo i també de la cuina). Ah! I també podreu donar-vos compte del què passa quan es camina molt i molt... els mitjons se'n ressenten... jeje!

I res, que poc a poc aniré afegint més contingut...

Exportant cultura

És curiós com les persones poden entrendre's d'una forma tan senzilla com és compartint un bon sopar. Un turc-alemany i un català sentats plegats per a gaudir dels plaers de la cuina d'aquest darrer elaborada per ell mateix. Sembla senzill, oi? Doncs, aquest entorn no requereix més que un bon entorn culinari format per un pàambtomàquet (tal com diu la meva samarreta que tan orgullosament vaig mostrant a tothom que pregunta què diantre signifquen aquests dibuixets que duc... jejeje!), una exquisita truita amb patates, uns bons formatges i una perfecta ampolla de vi de la terra riojana...

A vegades es creu que només es pot defensar el propi país, vivint-hi cada dia i promoven accions des del seu interior i per tant, la gent que n'emigra esdevé un traïdor, un foragit i un proscrit per deixar la cultura a la mà dels que resten.

No obstant, ara més que mai, puc afirmar que és tot al contrari, que quan un es troba en territori aliè és el moment en el que hissa la seva bandera més alt que cap altra per a que quedi ben clar qui és: Jo sóc català, de Catalunya, comunitat d'Espanya (ens agradi o no), que alhora forma part d'Europa!

I aquesta taula que tant clàssica ens podria semblar a nosaltres, era del tot sorprenent i nova pel meu company de pis. El resultat ja us el podeu imaginar: ha quedat perplex del bon gust de tot plegat! També cal destacar que ja estava sorprès pel magnífc curs accelerat de tast de vi que li he impartit per a poder compartir la fantàstica expressió...

Benvingut al món del vi!!

Balanç de la primera setmana

Bueno, per bé o per mal, el temps va passant i com qui no vol la cosa... just ja fa una setmana que estic per Boston... Buf!! Déu n'hi do, no?

Com tot, hi ha moltíssimes vistes possibles per analitzar aquesta setmana, ara mateix i a les 23:30 de la nit d'un dissabte podríem dir que no estic precisament animat com per veure aquesta setmana amb els millors ulls possibles, ja que les forces del dia ja decauen i això segurament denotarà un cert pessimisme o, segons com es miri, tranquil·litat en aquesta reflexió.

Si posem pel cas que hagués sigut una setmana de vacances per Boston, la gent es sorprendria dels pocs llocs que he visitat comparat amb la meva energia de "hovullvisitartotenundia", però és clar, aquí a Boston no hi sóc pas per estar-m'hi de vacances... més aviat per iniciar un nou projecte personal de la meva vida.

Vist així, i fent un resum breu del que ha estat la setmana: establiment, obertura d'un compte bancari, adquisició d'un telèfon mòbil estadounidenc, búsqueda i captura d'una nova habitació per sis mesos, localització d'una bona acadèmia on cursar el TOEFL + GMAT i el més important de tot, confirmació que no em cal tornar a Barcelona fins el setembre. Com deia, vist així, podríem afirmar que els objectius inicials que m'havia plantejat s'han aconseguit de forma millor del que m'esperava.

Així doncs, sembla tot perfecte? Doncs no, evidentment. És estrany, però com pot influenciar la psicologia en la forma de veure i viure una ciutat... Es pot estar viatjant pel punt més recòndit del planeta i no trobar a faltar ningú en cap moment, tot al contrari, pot narrar aventures formidables estant allà sent l'enveja de tothom i tornar per explicar-les de viva veu a la gent que comparteix el teu dia a dia. No obstant, jo em trobo a Boston, una ciutat més que encantadora, amb gent agradable i respectuosa, diversitats de cultures i de llengües, una de les cunes de la cultura estudiantil, i tot i així, em sento com una puça en aquest món, com que cada dia requereix d'un esforç inhumà per sortir de casa i veure aquests carrers, conversar amb la gent o fer qualsevol activitat, per senzilla que sembli. Tot, absolutament tot, requereix d'un "Vinga va!" adicional... i això al llarg del dia es nota...

Potser si la gent que tant m'aprecio estessin amb mi, o si demà ja vingués algú a visitar-me...

Bé, però aquestes són les típiques situacions d'inici d'un nou cicle. Tot és nou i diferent a l'anterior, totalment desconegut, on cada pas esdevé un sacrifici, pero alhora el següent pas ja no és tan feixuc, la temor al desconegut i a l'error frena l'ansietat per conéixer nous llocs i un tendeix a recloure's en si mateix, en el poc que coneix. Però, són aquests moments els que cal afrontar per anar creixent i posar-se a prova. Cada nou repte superat esdevé una minsa alegria, però alegria al capdavall.

És per això que aquesta setmana no deixa d'ésser el primer pas d'aquesta nova aventura, d'aquest nou cicle que he decidit iniciar perquè creia i crec que podré fer-ho. Qui sap on seré d'aquí un any i mig... desembre de 2009, però segur que per aleshores aquest primer pas d'aquesta setmana, per petit i minúscul que es veurà, esdevindrà molt important...