Avui he vist nevar (II)

Avui he vist nevar. Però m'he quedat a casa. No he sortit en tot el dia. Per tu. Ho he fet per tu. Per a oblidar-te. D'una vegada per totes. El sol fet de sortir al carrer i sentir la gèlida sensació de les volves fregant-me la pell em recorda, encara massa, a tu. No ho vull.

La gent pel pis estava exhaltada aquest matí. "Està nevant!", exclamava d'euforia ella, "per fi, quina il.lusió!" afegia tot seguit. És clar, tants dies esperant aquest moment. Tothom ens havia volgut alliçonar del cru hivern que viuríem a Boston, sempre sota zero i nevant sense parar. De totes formes, ja entrat el desembre i la neu seguia sense fer acte de presència. Però el dia havia d'arribar, sense cap tipus de pressa. I avui ha estat el dia.

Entremig de l'eufòria general i comentaris al Facebook anunciant la magnitud de l'aconteixement, jo restava emmudit. Mirant a través de la finestra aquestes indesitjables llàgrimes congelades que m'envien per a recordar-me de tu. Feia tant temps de tot plegat que ja m'orgullava d'haver-te oblidat. "Què incrèdul he estat tot aquest temps!", penso ara. Per posar-me a prova, quan menys un s'ho espera, sempre està el destí per fer reviure el passat. Ja pot ésser en forma de versos malsonants en el llibre best-seller del moment, en els títols de crèdit de la pel.lícula de sèrie B de torn o com en aquest cas, el destí et rescata amb aquesta agonia de veure caure les volves de neu, de forma lenta però incansable. Floc a floc, ininterrompudament. I sense entendre el perquè, les dues idees s'acaben retrobant: la neu i tu.

El pis ja comença a fer olor a diumenge al matí. L'excitació de la resta de gent creix per moments, no tant sols són els odiosos flocs, sinó que ara es suma el brunch clàssic de Cardinal Medeiros (dit així en referència al nom del nostre carrer). L'element principal és la cansalada de porc fregida, a la qual se li afegeixen uns ous remenats amb pernil dolç, ceba, carabassó, espàrrecs i evidentment, formatge. A més a més, ho acompanyem amb unes torrades de mantega i mores o simplement de la cremosa mantega de cacauet americana. Tot plegat resultaria deliciós, si no fos per tu.

M'he passat tot el dia a casa. Recolzat al marc de la finestra, mantenint la mirada fixa en la llunyania. Com si et pogués entreveure sota aquella, cada cop més, densa nevada. La resta de gent havia sortit a fora a "tocar" la neu. Igualment que tu. Ho recordes? Jo, perfectament. Ara he comprès que, per desgràcia, aquella última imatge restarà gravada en la meva retina per sempre més. Tu, corrent pel carrer entremig de la intensa nevada. Feliç. Gaudint de cada un dels flocs. Massa feliç per a adonar-te del camió. Massa veloç per aturar-se a temps. Massa glaçat per a evitar l'inevitable. Tot fou massa.