Avui he vist nevar

Avui he vist nevar. Feia dies que estava tancat a casa. Sense sortir per a res ni per a ningú. A més a més, tenia suficients provisions per a poder subsistir el que resta de tardor, tot l'hivern sencer i crec que, fins i tot, si aquest hivern fos un d'aquells que semblen inacabables, en els quals el seu final s'enllaça amb l'inici de la següent tardor, encara em podria alimentar amb tots els nutrients indispensables d'una bona alimentació. Ja m'ho recordava la mare, "Tingues sempre la despensa plena", i després ella, com no podia ser d'altra manera, afegia, "No saps mai quan tornarà la guerra i quan t'arriba, ja és massa tard. Massa tard per a tot...", és clar penso jo, el record de la guerra que perdura i mai s'oblida. "Pesa massa", em murmurejava els dies que estava prou valenta per a deixar veure a la llum aquests sentiments tan recòndids. I pensar que avui en dia ja sembla impossible pensar en lluites armades a prop de casa. No és el cas però, dels països no tan llunyans, on el seu dia a dia esdevé una tortura havent-se d'acostumar a respirar l'olor a pèrdua dels éssers estimats. Sense saber si aquestes pèrdues justifiquen les accions, els motius ni les idees. "Abans, sí que estava ben clar qui eren els bons i els dolents!", puntualitza la mare quan li parlo dels civils que ara sofreixen la guerra. Aquesta epidèmia tan malparida que per molts diners que aboquin alguns, ningú troba la cura. Es va extenent per tot arreu. Però a poc a poc. Quan t'ha entrat al país, millor que no t'ho pensis dos cops, agafa les maletes i emigra ben lluny, perquè ja no hi ha qui ho deturi. La pesta es propaga contaminant tot el que troba pel camí: dones, homes, infants, nadons o fins i tot els que sembla que ja ho han passat tot i res no pugui afectar-los. Aquests també cauen com les mosques. Ella va avançant fins a extendre's per tot el país i el pitjor de tot és que, en la majoria de casos, s'acomoda i es troba a gust durant dos, tres anys o inclús una dècada. Ningú no li pot fer front. Fins que, de sobte, desapareix. Llavors, encara que ja no hi sigui, es presenten els efectes secundaris: la post-guerra. No encaixa en la definició de malaltia, però sovint, requereix d'un major període de recuperació amb conseqüències més devastadores. Aquí tampoc ningú ha trobat la pedra filosofal per afrontar-la. Això sí, molts països tornen a abocar munts de diners camuflats amb el nom d'ajuda internacional governamental. Ajuda que no rep pas la poca gent que ha aconseguir aguantar amb heroïcitat. S'ha de conformar amb demanar caritat davant dels nous i flagrants edificis institucionals reconstruits en menys de dos mesos. Finalment, quan sembla que la malaltia resta extingida per sempre més, reapareix de nou en un altre país amb un altre nom. Cal doncs, estar alerta i tenir el rebost a punt per si torna. Encara no se sap, què ni com es mou d'un país a l'altre, però es rumoreja que a partir d'ara posaran controls fronterers per analitzar tot individu que emigri del país en temps de guerra per si ja està infectat. Em pregunto jo, "Si no saben com és el virus, com podràn determinar si algú ja s'ha contaminat?".