Balanç del primer mes...

Des de dilluns que vull afegir aquest post i no hi ha manera... per fi avui, ja a punt d'anar-me'n a dormir, dedico uns minutets a fer aquesta reflexió del primer mes. I és que dilluns 14 de juliol va fer un mes que vaig arribar a terres bostonianes... un mes!!

I és clar, si em paro a pensar, en la primera setmana vaig fer això, després també això altre, i les dues darreres setmanes al nou piset més coses cap aquí i cap allà i mira per on, un mes ha passat!!

Si hagués de definir en una sola paraula aquest mes, ara per ara, seria NORMALITAT. I és cert, perquè és obvi que la gent parla en anglès, les faccions de la gent són diferents, els carrers i un llarg etcétera. Però salvant aquestes distàncies, i en tant sols un mes, podria i puc afirmar que em sento pràcticament com si fos a Barcelona. D'acord, tampoc no veig a la gent que acostumava a veure (però parlo o els escric sovint, a vegades més del que ho faria si fos a Barcelona), tampoc no vaig als lloc habituals, etc.

Com torno a reiterar, salvant això, Boston em sembla una ciutat totalment cosmopolita però alhora acollidora. En un moment estàs al centre de la ciutat, on el ritme esdevé frenètic típic d'una ciutat de negocis, però et dirigeixes al gran parc del seu centre i estàs en la més absoluta calma. Per altra banda, donat que no és una ciutat enorme, tant sols deixant el centre i les zones més concorregudes, et plantes en una zona molt més tranquil.la i acollidora, un barri típic del més càlid i habitual, on no et fa falta apropar-te al centre per res. Jo mateix per exemple, fa més de 15 dies que no passejo pel centre. Preferixo caminar i donar vols per Cambridge, a vora del riu, per la zona de l'Esplanade que és per on surto normalment a córrer...

De fet, molt cops m'he de forçar a recordar-ho: que sóc a Boston!!

I ara ja estic frisant per a començar els meus viatges per conèixer Amèrica, els quals ja us aniré deleitant amb successius posts en el meu bloc...

De dibuixants va el tema...

Després d'intentar allargar-lo el màxim possible, avui ha sigut el dia en què arribava el seu final. Tristament, però alhora agradable. D'aquells finals que tornaries a començar des del principi. Ja que l'he anat digerint a poc a poc, com els bon moments, unes poques pàgines cada dia, frenant l'impuls de saber què m'espera a la següent pàgina i devorar-ne quatre de cop en un descuit...

Doncs, he gaudit com mai, del conill aventurer anomenat Liniers en la recopilació dels seus propis viatges, Conejo de viaje.

Em recorda l'estil del Juanjo Sáez en els seus dos llibres que he llegit Viviendo del Cuento i El Arte, que tant bons moments em van fer passar, riure i aprendre d'art!! ... No hi ha res com ser un ignorant...

Doncs, ara que l'he acabat i buscant informació del Liniers, m'he topat amb la seva pàgina oficial i amb el seu bloc, el qual enllaço en el meu per a anar-lo seguint... M'encanten les seves historietes!!

I per acabar, també enllaço un altre bloc d'un il.lustrador català, en Pisu, que vaig descobrir navegant per la xarxa, que té unes il.lustracions genials en el seu bloc sobre Japó i que a més s'estan publicant cada dimecres al Cultura/s de La Vanguardia. I és clar, des de Boston, no la puc comprar. Així que us animo a què us la compreu cada dimecres i de totes formes, visiteu el seu fantàstic bloc.

4 de juliol: dia d'orgull nacional pels americans?

En un dia tant assenyalat com el d'ahir, 4 de juliol, Dia de la Independència dels Estats Units d'Amèrica, vaig voler presenciar i viure en la pròpia pell, com gaudeixen el dia els americans, el Seu Dia.

D'entrada, ja sorprèn quan preguntes als botiguers si treballaran en aquest dia i amb cara amarga et responen:
-Sí, aquest dia m'ha tocat treballar a mi, però pleguem una hora més aviat!
-Sort que et donen una hora de festa!!! -penso jo. Uns dies abans ja m'havia assabentat que aquí les botigues no tanquen els diumenges, però en un dia de festa nacional com aquella...

I és que el mateix dia, a les cinc de la tarda, vaig anar al supermercat, a provar sort si estava també obert perquè no tenia gens de fruita, i no només era evident que ho estava sinó que no tancava fins a les nou de la nit!! Impressionant!!! Això és Amèrica! Ja diuen que la principal activitat d'oci d'ells és el shopping.

Ja cap a la nit vam (el meu company de pis i jo) aventurar-nos a veure l'espectacle de focs artificals del 4 de juliol a Boston (podeu veure fotos i vídeos al flickr). El més gran de tot Estats Units, només li fa ombra el de Washington D.C., la capital.

Fou força curiós tot l'esplectacle en sí. Els focs artificials es llençaven des del riu, Charles river, que divideix la ciutat i la gent es reparteix s'amuntega per les esplanades contígües (per a on vaig a córrer) i pels ponts que el creuen. L'esdeveniment ja arranca unes quantes hores abans quan la majoria de la gent es planta literalment allà amb cadires plegables dutes de casa esperant l'inici dels focs.
-Mira -li deia al meu company de pis-, almenys aquesta nit tota aquesta gent no se la passarà davant del televisor.

A més a més, com no podia ésser d'una altra forma, l'espectacle fou retransmés en directe per la televisió (pel canal CBS) i això significa que pels altaveus que havien muntat, sentíem el locutor animant a la gent i ajustant els temps per quadrar-ho amb els anuncis... força patètic. Fou graciós perquè inclús el locutor va comentar que aquesta festa del 4 de juliol era de les poques que no eren comercials. Però, és clar, el americans són els reis de convertir-ho tot en un acte lúdico-comercial, com vaig poder observar llavors, escoltant els mateixos anuncis que es passaven per la televisió...

En tot això, el castell de focs varen ser força espectaculars barrejant la música, els focs i els colors blau i vermell (a voltes pensava que era un festival de Barça... però, no, no que estic a Boston!). De totes formes, crec que aquest show li falta molt per arribar al nivell del piromusical de la Mercè a les fonts de Montjuïc...