Avui he vist nevar

Avui he vist nevar. Feia dies que estava tancat a casa. Sense sortir per a res ni per a ningú. A més a més, tenia suficients provisions per a poder subsistir el que resta de tardor, tot l'hivern sencer i crec que, fins i tot, si aquest hivern fos un d'aquells que semblen inacabables, en els quals el seu final s'enllaça amb l'inici de la següent tardor, encara em podria alimentar amb tots els nutrients indispensables d'una bona alimentació. Ja m'ho recordava la mare, "Tingues sempre la despensa plena", i després ella, com no podia ser d'altra manera, afegia, "No saps mai quan tornarà la guerra i quan t'arriba, ja és massa tard. Massa tard per a tot...", és clar penso jo, el record de la guerra que perdura i mai s'oblida. "Pesa massa", em murmurejava els dies que estava prou valenta per a deixar veure a la llum aquests sentiments tan recòndids. I pensar que avui en dia ja sembla impossible pensar en lluites armades a prop de casa. No és el cas però, dels països no tan llunyans, on el seu dia a dia esdevé una tortura havent-se d'acostumar a respirar l'olor a pèrdua dels éssers estimats. Sense saber si aquestes pèrdues justifiquen les accions, els motius ni les idees. "Abans, sí que estava ben clar qui eren els bons i els dolents!", puntualitza la mare quan li parlo dels civils que ara sofreixen la guerra. Aquesta epidèmia tan malparida que per molts diners que aboquin alguns, ningú troba la cura. Es va extenent per tot arreu. Però a poc a poc. Quan t'ha entrat al país, millor que no t'ho pensis dos cops, agafa les maletes i emigra ben lluny, perquè ja no hi ha qui ho deturi. La pesta es propaga contaminant tot el que troba pel camí: dones, homes, infants, nadons o fins i tot els que sembla que ja ho han passat tot i res no pugui afectar-los. Aquests també cauen com les mosques. Ella va avançant fins a extendre's per tot el país i el pitjor de tot és que, en la majoria de casos, s'acomoda i es troba a gust durant dos, tres anys o inclús una dècada. Ningú no li pot fer front. Fins que, de sobte, desapareix. Llavors, encara que ja no hi sigui, es presenten els efectes secundaris: la post-guerra. No encaixa en la definició de malaltia, però sovint, requereix d'un major període de recuperació amb conseqüències més devastadores. Aquí tampoc ningú ha trobat la pedra filosofal per afrontar-la. Això sí, molts països tornen a abocar munts de diners camuflats amb el nom d'ajuda internacional governamental. Ajuda que no rep pas la poca gent que ha aconseguir aguantar amb heroïcitat. S'ha de conformar amb demanar caritat davant dels nous i flagrants edificis institucionals reconstruits en menys de dos mesos. Finalment, quan sembla que la malaltia resta extingida per sempre més, reapareix de nou en un altre país amb un altre nom. Cal doncs, estar alerta i tenir el rebost a punt per si torna. Encara no se sap, què ni com es mou d'un país a l'altre, però es rumoreja que a partir d'ara posaran controls fronterers per analitzar tot individu que emigri del país en temps de guerra per si ja està infectat. Em pregunto jo, "Si no saben com és el virus, com podràn determinar si algú ja s'ha contaminat?".

El procés de coneixèr-se a un mateix

Aquest divendres, 14 de novembre, farà exactament 5 mesos que vaig arribar a terres estadounidenques. Aquell primer viatge iniciava una era de molts canvis i noves idees per posar en pràctica. De totes formes, iniciava l'aventura sense tenir una idea clara de quin volia que fos el meu futur un cop acabada l'etapa USA, sabia del cert que volia i necessitava un temps de descans per poder afrontar amb ganes els nous reptes que havien de venir.

Havent passat aquests mesos puc afirmar que aquest període de relax ha sigut vital per dos motius. El primer, ha complert el seu objectiu primordial: descansar. He aconseguit desconnectar-me del món i la vida que duia fins aleshores, a la vegada que sentia que recarcava la meva energia corporal en tots els aspectes possibles. Energia que a partir d'ara necessitaré.

Per altra banda, aquest període m'ha servit per a submergir-me en la cultura estadounidenca. Durant aquests mesos he pogut recórrer milers de quilòmetres per diferents estats del propi país, conèixer gent d'arreu, viure amb ells fets tant destacats com l'elecció d'un nou president que marcarà "un abans i un després" en la relació entre els països... En definitiva, he pogut constatar que m'agradarà viure aquí quan realitza els estudis superiors.

D'aquests 5 mesos d'inici de la nova aventura, n'he requerit tres com a període de descans, però quan un ja nota que el cos demana activitat, cal llavors, començar a actuar. I així ho he fet. Durant la segona etapa per Estats Units, el ritme del dia a dia ha sigut i està sent força trepidant. No només inicio dos cursos intensius de preparació per a obtenir les certificacions exigides a les escoles de negoci, sinó també he de pensar en tot el que implica entrar en una escola de negoci: buscar informació sobre escoles i cursos, seleccionar els programes que encaixen amb el meu projecte personal i tenir tot el material enllestit abans de la data límit.

Transcorreguts dos mesos de la segona etapa i havent de tenir respostes molt ben argumentades a preguntes com: "Per què vols cursar un MBA?", "Com et canviarà la vida un MBA?" o "De què esperes treballar al sortir d'aquests estudis?" entre d'altres, és el punt en el qual un necessita fer una pausa momentània per a obtenir una resposta clara. Però la resposta no ve o a voltes no està tan clara. Així que un comença a rumiar i rumiar, entrant en un espiral de reflexió que, tot i ser necessària, el sorprèn en adonar-se que, a dates properes al tancament d'inscripcions de les escoles, és la primera vegada que es planteja aquestes qüestions seriosament.

Entremig d'aquest procés de recerca d'informació, peticions de cartes de recomanació, converses amb estudiants antics i demés, un entén que la resposta a totes les preguntes es troben en ell i que per tant, sense tenir por de quin serà el resultat, cal endinsar-se en les profunditats.

Per aquest motiu, acabo d'engegar una campanya que porta per nom: "Diga'm els teus 5!" on demano a la gent que em descrigui amb els 5 adjectius més característics i raoni el perquè de cada selecció. El meu objectiu és esbrinar si la imatge que projecto de mi és la mateixa que la que realment és i, d'aquesta forma, obtenir una traça de comportament que podré utilitzar per enfocar amb més precisió el meu futur.

Si estàs llegint aquest post, i vols participar en la campanya, envia'm els 5 adjectius que millor em descriuen juntament amb el motiu de cada un, a l'adreça de correu electrònic digamelsteus5@gmail.com.
Moltes gràcies per participar!!

Ara mateix és complicat saber si entraré en alguna escola de negocis, si podré cursar el màster que desitjo o què serà de tot plegat, però el que sé segur amb tot aquest procés que estic vivint, és que tindré ben definit el meu futur i caminaré en la direcció que JO hauré escollit.